Arriba la democracia de la opinió a internet

Bé, ja fa un temps que google SideWiki funciona, però segueix sent una eina força desconeguda. Bàsicament és tracta d'un sistema que funciona paral·lelament a totes les webs, gestionat per google -és a dir deslligat totalment dels propietaris dels llocs-, que ens permet posar comentaris i valorar els comentaris d'altres visitants.

En el video ho promocionen com a un afegit 2.0 per a completar les informacions de les webs. El que més valoro del servei és la possibilitat de que una opinió real queda lligada a la web i és el públic qui li dona o treu valor, com si tots els establiments a l'entrada tinguessin un suro inmanipulable pel gerent en que els visitants hi deixessin les seves impresions o poguessin destacar-ne les que més els agraden d'anteriors visitants.

És a dir, de popularitzar-se l'eina, a una botiga que dona un mal servei li serà difícil treure's de sobre la reputació negativa sense millorar la satisfacció del client, i el mateix succeeix amb llocs on esborren els comentaris que no els son favorables, o on s'informa de manera ofensivament interessada etc... L'evolució del boca-orella pot passar per aquí.

Trobo a faltar poder posar si un comentari es positiu o negatiu per a que afecti a coses com el pagerank en les cerques, disminueixi les visualitzacions dels seus anuncis -o siguin més cars, cotització de reputacions?-. Imagino que google ja te algorismes que entenen el sentit de les crítiques -positives o negatives- però els feedbacks no sempre son tant explícits.

Intruccions oficials per a fer-lo anar amb internet explorer, firefox i d'altres navegadors, extensió per a chrome.

The priest is back!!! (and won't never ever be again..?)

Ahir, me'n vaig assabentar que el meu grup preferit de sempre -tinc varis predilectes, però no "de sempre"-, Judas Priest, després de quasi 40 anys, van anunciar que l'any vinent plegaven.

De les cinc vegades que els he vist -a primera fila totes, com les bones groupies- em quedo amb la gira de comiat del Ripper, que substituïa a l'insubstituible Rob Halford -aka Metal God- a la sala razzmatazz i el concert al palau d'esports de Badalona presentant el Angel of Retribution.

Mantinc l'esperança que treguin algun disc o quelcom abans de l'adeu final, i sobretot que no es despedeixin en festivals d'estiu, que facin una gira en condicions!

Com extraordinari grup de música que son, us deixo unes quantes cançons en ordre cronològic, que per mi defineixen al grup millor que qualsevol monogràfic de 50 pàgs.

Actualització: 2 d'agost, Pavelló Olimpic Badalona: Saxon, Motörhead i Judas Priest!
Actualització: ja van anunciar que treuran nou disc i faran concert de tant en tant (es veia a venir)

La gran mentida dels bancs centrals

A través d'un comentari d'un blog que sempre recomano, he arribat a un documental revelador, The Money Masters. Per a veure'l: 1a part, 2a part.

Te com a protagonistes als moneychangers, i com han exercit la seva influència en el decurs de la història recent de la humanitat -imperi romà - 1850's fins l'actualitat-. Posa de manifesta la perversa trampa del deute, i com aquest converteix en titelles a les nacions, dominant els seus cicles econòmics i fins i tot conflictes -guerres-, sempre per al seu insaciable apetit.

M'ha obert els ulls doncs no sabia que els bancs centrals, o al menys la Fed -el banc de tots, $$- eren privats, si independents, però no d'aquest mode tan anti-natural. La seva constitució també és impresionant, amb el 20% que posava l'estat en efectiu, la resta d'inversors el demanaven en préstec al propi banc per a posar la seva participació!

El documental data de 1996 i a part de fer un repàs essencial a la història econòmica mundial, preveu la situació en que ara ens trobem, i el que és millor, proposa una solució -!- des del prisma dels eeuu:

Deixar d'emetre deute, en el seu lloc emetre una nova moneda lliure de deute. Amb aquests nous bitllets pagar el deute -comprar bons-. Per a controlar la inflació durant el procés fer augmentar el mínim de reserves dels bancs proporcionalment, que es podrà fer per l'augment de nova moneda circulant. Aquest procés finalitzaria quan ja no hi hagués deute, i ja no es permetria la banca amb reserva fraccionaria -capitalitzats al 100%-. Després, abolir la FED, i sortir del FMI. Al no tenir deute, podrien baixar els impostos.

A partir del sanejament, s'incrementaria el flux en circulació en un rati equivalent al creixement de la població i a un index del cost de la vida.

Cal una profunda reflexió, a priori des del meu profund desconeixement d'economia, sembla millor emetre moneda directament que no deute -tots surten del "no res", la confiança- al que li has de pagar interessos per a que la emetin uns tercers, que a sobre la replicaran.

Aquest vídeo es un regal a l'entendiment i després de veure'l trobo el seu visionat bàsic i imprescindible. Ajuda a treure lleganyes.

Al valent que s'hi posi, li caldrà algun bon amulet que el protegeixi d'extranys accidents, ja se sap com va això dels poders fàctics...

Anti-optimització nipona

Ja fa un temps se'm va creuar la qüestió de com s'organitzen els simbols japonesos -kanji-? Al ser cada kanji el propi concepte -fins que no es posen en context poden voler dir coses diferents!-, enlloc de ser descomposable per lletres o síl·labes a les que se'ls pot otorgar un ordre.

Resulta que en l'aprenentatge dels kanjis, a part del significat, s'hi inclou la propia escritura, no és només important el resultat final, sinó que s'ha d'aconseguir seguint un ordre determinat, doncs és així com s'organitzen, per nombre de traços, i per als que tenen el mateix nombre, segons l'ordre en que es fan.

Tenint en compte que n'existeixen més de 10.000 -un professor de litaratura en pot coneixer set mil-, dominar-los requereix un esforç que no assumeixen altres cultures.

Altres coses que m'han cridat l'atenció:

• els kanjis son importats de la Xina, però no per la rel·lació del símbol/concepte, sinó pel seu só -enginyeria inversa a lo bèstia-. Amb algunes excepcions com foc (火).
• en japonés, les paraules es poden escriure o bé amb kanjis, o bé en hiragana -on els símbols son síl·labes- que es va utilitzar per crear noves paraules durant l'aïllament de Japó, o en katakana, semblant al hiragana però utilitzat sobretot per paraules estrangeres -Espanya és Supein, França és Furansu, killer és kira, street fighter, [esturitu faitah]!!!-. Tres maneres de dir el mateix, sense comptar el rōmaji, que és el nostre alfabet!.
• el ministeri d'educació va publicar una llista amb els 1.945 kanjis "bàsics", y en quin curs s'han d'aprendre, 1006 fins a 6e de primaria.

Realment tot semblen impediments, potser els ajuda a desenvolupar-se més en algun aspecte, però dona la impresió de ser poc òptim.

kame és tortuga, i kame hame ha, és sopa de tortuga!! (dnke fede)

Tamago 8 1/2

Acabo de veure 8 i 1/2, una peli de Fellini q tenia pendent de feia temps. Una espècie de meta-pel·lícula amb força mala llet i sobretot una auto-crítica envejable.

El que volia però, és, introduïr una victoria culinaria de la que crec que en vam disfrutar 8 -i un va repetir, el mig-. Un ou ferrat d'astruç!

PD: us quedarà millor si el podeu fer en fogons.

Esdevenint una mica més lliure

El fil conductor de la nostra vida és el temps, una constant -obviant canvis de gravetat, i d'altres coses quàntiques- que ens permet avançar, pagant un preu, clar -o varis p.ex. no poder tirar enrere-.

És normal que a base d'anar convivint-hi -amb el temps- ens vagi influenciant, també passa amb la gent. Igual de normal +o- és oferir-hi una certa resistència, com a tants d'altres canvis imposats.

Hi ha molts factors que exterioritzen aquests canvis, ens surten dents, cauen, tornen a sortir i tornen a caure; ens surt cabell, ens surt barba, se'ns emblanquinen, sens cauen; gategem, ens posem d'empeus, correm [..] comencem a demanar que ens ajudin a aixecar-nos..

El cas és que la part més dèbil i superficial de mi mateix va convèncer a la resta d'intentar pal·liar alguns d'aquests efectes, fa poc però, vaig posar-hi fi. Vaig tenir una sensació semblant a la de quan vaig deixar la meva anterior feina, feia molt que ho tenia decidit, però la inèrcia i d'altres factors em retenien, quan va arribar el moment fer-ho efectiu va ser un èxtasi.

De moment segueixo estant content de la meva decisió, de fet, força content!

Salutacions a trenc d'alba des del cim del Fujisan!!*

*la imatge no correspon amb la data de publicació

Mens sana in non corpore

Aquesta entrada ve provocada per un possible projecte en el que hi participaré.

Potser el preu -més car- que s'ha de pagar quan som éssers èters i volem -o ens cal, o etc..- fer uns cicles humans és el fet de tenir que entaforar-nos unes feixugues malles de carn, inflades amb tot tipus de líquids -com els filets barats que treuen bombolles al cuinar-los-. I no només això, se'ns dota d'uns instints que ens condicionen la voluntat i se'ns priva dels nostres coneixements previs -aquest tema per un altre dia-.

Totes aquestes condicions son ben bé dignes d'una perversió inhumana, segurament divina.

I és que crear un vincle de simbiosi entre l'entitat original, l'anima, la que aporta el potencial i la singularitat, amb un cos que ni tan sols és autònom ha de sortir per força d'una ment recargolada.

Se'ns empresona en un cos d'estructura inamovible i preconcebuda -herència-, a la que li hem de fer nosaltres mateixos el manteniment, i com a acte de bondat sense precedents se'ns permet acondicionar algunes de les seves cel·les, això sí, sense pretendre escollir res fora del catàleg d'ikea-humà, sota pena d'imprevisibles efectes secundaris.

És normal, veient-ho així que gran part dels esforços es dediquin a que, un cop escapem d'aquest cos, no tinguem que tornar-hi -per bé-, segurament deu ser part del divertimento. Realment te que entretindre molt a les teixidores -o qui sigui- contemplar com ens auto-imposem diverses regles a través de les religions o conviccions socials vàries en aquest sentit -així qui necessita culebrons no?-.

La sinòpsi d'aquest proj. és un individu que esdevé conscient de que és el seu cos la fortalesa que el priva de contemplar la llum de l'autentica llibertat, i decideix devilitar tot el possible aquesta fortalesa -fins on ell ha comprovat, si la destrueix, "ell" també és destruït- a través de la tortura física -la tortura mental no l'ha abandonat des de que va fer les reflexions oportunes-. Preten obrir-hi una escletxa a través de la qual sentir la calor de l'autèntica existència i ni tan sols ell sap què més.

Coneixement universal distribuit

Mantinc la idea romàntica -i falsa- de que dos grans conceptes estan correlacionats, el cervell i el coneixement universal -potser algú utilitza algun sinònim de Déu per parlar-ne, com Multivac-.

Per una banda tenim al cervell, un cabdell d'enllaços que podem trobar en els nostres caps, o en supermercats, envasats al buit. Sempre he sentit allò de que se n'utilitza només una dècima part - afirmacions que fan gent que creuen només utilitzar també aquesta dècima part-.

I per l'altra hi ha el coneixement universal, la claredat absoluta que indica la sortida de la caverna mental/psíquica. Assolir aquest hipotètic últim graó de l'evolució permetria per fi deixar el tortuós cicle dels respawns incessants al més pur estil quake 3, i poder arribar a conèixer als Dàimôns que tant ens coneixen a nosaltres de fa temps i que ja ni tenim presents.

El que voldria creure, és que en tots nosaltres hi ha el potencial de sortir d'aquesta roda i deixar de ser esclaus d'efímers organismes sanguinolents. Això de la humanitat fa temps que porta devaluant-se.

Si en cada cèl·lula nostra hi ha l'ADN que ens defineix, perquè en cada individu de l'existència no hi podria haver la clau per a entendre-la?

PD: de vegades aquesta esclavitud a la carn pot sentar bé també, eh .-)

graons del creixement mental, o algo

En el meu últim alè de la carrera em vaig veure obligat a fer filosofia clàssica, un error que me n'alegro d'haver comès. Per una mala ensenyança -i menys maduresa pròpia- vaig créixer menyspreuant-la frontalment, fins que la vaig tornar a trobar passada pel filtre de la passió de qui la transmetia -com d'important n'és el "Com?"!- i aquesta vegada vaig decidir escoltar.

Era brutal com començava a aprendre què és -o ha de ser- la bondat, l'aprenentatge, la llibertat, el coneixement, l'amistat/amor... coses tant bàsiques que tots hauríem d'aprendre, a mi em va quedar clar que no en tenia ni idea, i ja em va semblar un bon principi. Em passava una mica com l'animal que sent que te gana però no sap que en té (+o-..), ho podia viure, però no m n'adonava que ho feia -per dir-ho d'alguna manera encara menys orientativa-.

Una de les coses de les que de vegades em lamento en plan creixement mental propi és haver trigat 27 anys -terrestres .-) - a assolir la maduresa -o equivalent- que tinc ara, i que en trigaré 1 més a assolir la que tindré el proper any, tot això des del punt de vista del que podria haver aprofitat les oportunitats passades, i ja.., ja se que al no aprofitar-les com ara crec que hauria d'haver fet m'han ensenyat com les hauria d'haver enfrontat -del punt de vista actual-, però una mica ho segueixo lamentant, soc humà -en sentit figurat-. També tinc clar que una mica la vida és això eh, i les dreceres per arribar directament a les últimes pantalles estan molt ben amagades, ja està bé, la diversió ve jugant no anant directament al final (the chase is better than the catch..♫♪).

PD: Tot això era la intro d'una altra idea, però ha assolit identitat pròpia i s'estava cruspint a la no-intro..
PD1: potser qda un mica com pedant.. les flatulències son així..

el filtre opac de la quotidianeitat

Hi ha molts factors que entorpeixen l'anàlisi dels fets/situacions, un d'ells és el acostumar-s'hi.

Quan donem una cosa per normal, estandar o típica, automàticament li baixem el canal alpha i passa completament desapercebuda, inòqua al nostre filtre de qüestionar que ens diria que res és tant normal. Derivat d'això ve el lamentable "es que sempre s'ha fet així" -sentir això és símbol quasi-inequívoc de que s'ha de canviar-. De tot això potser en parli un altre dia...

El que en realitat volia explicar, és que durant la meva evolució mental me n'he anat adonant del significat ocult d'algunes paraules que durant uns instants m'han semblat moments de clarividència.

• desayunar (cast) -deixar de estar en "ayunas".
• afònic, sense "fònic".
• minusvàlid, políticament incorrectíssim!
• Pierre Nodoyuna, no-doy-una OMG!!!

Dels meus villanos preferits, junt amb el coyote i el rei Nikochan el gran, i d'altres que em deixo...

Us ha passat amb alguna altra paraula?

Actualitzacions diverses 25-8-12 / 8-2-14 / 21-4-18 / 18-08-18 / 10-02-19 / 03-02-20 / 15-07-20 / 18-12-20 / 17-04-21 / 24-05-21 / 18-07-21 / 21-04-22 / 23-12-22 / 13-10-23 / 22-6-24

• horitzontal, com l'horitzó.
• impostos, perquè efectivament, ens son imposats.
• pudor, olor (odor) a peus (podo). Son un bon referent de pudor (no els meus eh!!).
• passamuntanyes, bàsic per guarir-se del fred en segons quines travesses alpines.
• casar-se, anar a compartir una casa (encasar-se?), i amb hipoteca, encara més compromesos.
• penetrar, no comments.
• ajuntament, de varis ajuntats.
• merder, doncs això.
• plàstics, per la plasticitat.
• encaixar, fer cabre en una caixa.
• bronzejar, agafar el color del bronze.
• emboscada, perquè es feien al bosc.
• carretera, pas de carros.
• enfrontar, front contra front.
• bàrbars, els barbuts.
• velada (cast), t'hi veies amb espelmes.
• secretari, que administrava secrets.
• voltors, en fan de voltes.
• cuesta (cast), las cuestas cuestan. Les costes son més agraïdes.
• estar tumbado (cast), com a la tomba.
• savi, el diable sap mé per vell (avi) que per ser-ho.
• port, perquè s'hi porten coses.
• unànime, totes les ànimes decidint com una.
• implorar, demanar fins al plor.
• despatxar, des-despatxar seria més intuitiu.
• emboscada, d'on s'iniciarien.
• descuartizar (cast), fer a quarts (!).
• ventrilocuo (cast), o d'on parla, o fins on arriba la ma.
• Pirineu, neu i pins?
• manipular, l'extremitat amb que es feia, després la llengua, ara l'algorisme.

Intel·ligència col·lectiva de decisió

Les plataformes per a prendre decisions d'una manera col·lectiva crec que seran una de les evolucions que seguirà la societat -o que hauria-. De fet, per les anteriors eleccions locals vaig tenir un amago de crear un partit local que funcionés així, sent simplement un executor del que decidís la massa, però no va quallar.

La massa, de per si -com la majoria de coses de per se-, no es tonta, o com a mínim la massa activa o participativa en la societat -així filtro de cop tv dependents i demés essers passius/ramat-. Quan feia les practiques d'intel·ligència artificial, a xarxes neuronals fèiem 1 prova, i no ens deia res, en fèiem 10 s'acostava a l'esperat, en fèiem 10.000 i donava clavat el que havia de donar. Com més oportunitats per participar en una decisió un millor resultat obteníem.

La idea d'aquesta entrada me l'ha donada el documental "Us Now". Te subtítols en castellà i anglès -si algú s'anima, es poden fer en català també-.

Tracta diferents temes, alguns molt interessants conceptualment com:

• un banc comunitari -en que bàsicament ofereixes calers a un tipus d'interès i si algú els vol els agafa, o els demanes-, o
• un projecte discogràfic -en que tu financíes un grup en el que creus i també t'emportes part dels beneficis que obtinguin-.
• Però el que més m'ha agradat és l'equip de futbol, en que entre una comunitat -oberta- i participada per igual, compren un equip de futbol i el dirigeixen a través d'un portal web. Es com un mega-consell d'administració que te un CEO -entrenador- que es executor de l'estrategia -alineacions, formació- i gestor de l'activitat més directa -partit, entrenaments-. Això m'ha fet pensar en la possibilitat d'una hipotètica empresa creada amb aquest model, però aquest tema donaria per un llibre, i de moment ho deixo com a exercici mental.

Seria molt interessant que aquest model s'anés aplicant a l'administració pública -de la que al cap i a la fi en som co-propietaris-, es podria començar per decisions a nivell local. Per exemple, d'entre tota la població, què es decidiria com a velocitat màxima? potser en més d'una qüestió ens n'enduriem sorpreses d'una massa més sensata del que creiem -d'altres potser no, però ja no seria sorpresa-. Obviament, hi haurien de participar tots els estaments socials.

Per acabar, i enfrontant aquestes idees tant utòpiques amb la realitat, seria perillosa la influència que es pogués exercir fent lobbyng a les masses -i demés exercicis de magia menor-. Tampoc es plan d'anar donant carnets de votants a uns si -independents d'opinió- i a uns no, sinó es lia en 2 dies.

No es un plantejament definitiu, però s'ha de tenir en compte com a camí a seguir.

Serem borg?