Teoria general i incompleta de l'existència

L'humà no és racional sinó racionalitzador. Aquesta és una de les estratègies preferides pel nostre cervell per a sentir-se més tranquil davant del caos, que és la força que impera en l'equilibri que vivim. 

L'estat de l'art de les teories, és la teoria M, o teoria del "tot". Com ara anem a per l'encara més "tot", toca passar de lletra i li poso la següent, teoria n, però en minúscules, d'n-èssima racionalització.

M'estalvio el fer una gran intro sobre el tema dimensions, a canvi suggereixo intensament veure "10th dimension" (part 1 i part 2, 12min). Aquest 2on vídeo del Carl Sagan el considero més imprescindible per a poder seguir:

Introdueix un concepte molt important i és que en una dimensió s'hi pot projectar la posterior o posteriors. Però aquesta projecció bàsicament s'ha de regir per les limitacions de l'espai dimensional que habita. Com també es descriu en el mite de la caverna, tota dimensió podria ser la projecció de dimensions superiors.

El que en una dimensió semblen objectes separats, pot ser que en una altra formin part del mateix; p.ex. el primer contacte de la poma amb flatland, en 2d son quatre superfícies, mentre que en 3d és un sol objecte. En el nostre mon també passa, algunes espècies de bolets poden cobrir varis kms^2, però pel subsòl estan connectats, encara que veiem un bolet a quilòmetres de l'altre, en realitat son el mateix ésser viu, però la secció que en fa la superfície i els límits de la nostra percepció fan que ens semblin dues creacions distintes.

Agafant una idea semblant com a metàfora, imaginem que la existència està organitzada per estrats, o capes. Cada estrat representa una dimensió. No com les dimensions acadèmiques dels vídeos, sinó en un sentit molt més ampli, tant que no som capaços ni d'imaginar-ho. Podria existir un hipotètic arbre, les arrels del qual creuessin varies d'aquestes capes. Inclús, com passa amb les arrels, es podrien ramificar, de manera que el que en un estrat n'és clarament una, en algun posterior derivin en dues o més.

Nosaltres estaríem habitant l'estrat més allunyant de la superfície on arriben aquestes arrels. I des d'aquesta perspectiva cadascuna d'elles, de nosaltres, semblem una entitat individual, tot i que més a dalt ens unim en algun conflent a aquest riu de sabia comú.

pausa...

Els mecanismes que ens fan relacionar amb aquesta jerarquia d'existència son essencialment l'amor i la por. A partir d'aquí tots els derivats, misericòrdia, amistat, servei, solidaritat o odi, incomprensió, avarícia, rancor, etc.

Regint-nos per la bondat, reforcem el nostre vincle, i anem "decreixent" cap a l'origen. Al anar pujant, eventualment anirem passant per diferents estrats, com els que habiten el que podem englobar com ànimes, i fins i tot l'origen de les que en son projecció. Si per al contrari, ens regim per la negativitat correm el risc d'afeblir tant la nostre vinculació, que podríem arribar a desconnectar-nos i quedar perduts.

Segons la teoria de cordes (moolt simplificadament, i quasi inventant-me el que no se), hi ha un punt comú (seria la 10ª dimensió del vídeo) d'on pengen totes les partícules de l'Univers, propi i aliè, i que ens conformen. Aquestes partícules el que fan es vibrar, perquè com diu la quàntica, tot son i som ones. Els dos moviments de suma i de resta (amor/por) el que fan és portar les vibracions cap a l'harmonia o la dis-harmonia.

Estant tots connectats, com estem, quan pensem en algú li enviem un senyal -ping-. De vegades propicia que casualment ens comuniquem. Altres ens torna un xiulet de bon o mal feeling. O simplement quan ens trobem amb algú, només concentrant-nos-hi li cridem l'atenció i ens mira.

Aquesta capacitat de sentir els fluxos cal entrenar-la, o al menys voler-la escoltar. De la mateixa manera que poques filigranes podem fer amb els dits dels peus, la nostra capacitat per sentir es pot atrofiar, i ens perdrem la sensació màgica de sentir el pessigolleig harmoniós quan encertem (i que vaig tenir quan parlava d'aquesta idea..!). O fins i tot algun sr. calfred quan el missatge és més clar.

..Si amb tant poques dimensions com tenim, tot ja és prou descontrol, anar a per més pot ser un bon lío.. Però si totes aquestes coses meravelloses ja passen en el subsòl, el que es deu sentir per les branques ha de ser sublim!!!

Conclusió per als creients en la teoria, tots som un i ens hem d'estimar.

Ad astra per erratica

No es coneix d'on havia estat nadiu, de facto, era forani d'arreu. Tenia noms i cognoms estrangers els uns vers els altres, però excepte en documentació antiga, ja feia molt que eren unes sigles apersonals les qui el representaven. És més, la majoria dels qui coneixen a dia d'avui aquesta barreja de sigles feta acrònim, ni saben que originalment correspon a un individu.

Era el que es considera un home fet a si mateix, i seguint aquest raonament, pretenia ser també el que decidís quan des-fer-se. En va fer d'aquest dret adquirit, la seva obsessió. Aprofitava totes les oportunitats per revelar-se contra l'statu quo, el de la biologia també. Es considerava el seu propi axioma, i conseqüentment n'avorria la resta (p.ex. que la representació de la eternitat hagués de ser una figura sense fi ni inici, i presentava la semi-recta com la demostració que la infinitat pot tenir origen. A mode anecdòtic, fins i tot la seva signatura acabava com una semi-recta creuant el marge de tots els documents).

La longevitat és una idea que sempre havia portat en si (bona mostra n'és la cicatriu que li voreja el polze dret, fruit d'un púber intent embriagat d'eternitzar la seva línia de la vida). Però tot es va desencadenar per un edeveniment desconegut per tothom, fins i tot per l'autor d'aquestes línies, que va afectar profundament al protagonista. Des d'aquell precís instant va silenciar la seva veu interior, es va desprendre d'allò que dóna humanitat, la calidesa es va dissipar, la tendresa va assecar-se i va arrencar el color al records que havia acumulat fins aleshores; i deixant de recórrer'ls, es van anar esvaint.

Renunciant a estimar, es va fer invencible, alhora que es feria de mort.

Va crear al seu voltant una constel·lació de persones jurídiques que, perseguint diferents propòsits cadascuna, totes giraven entorn a la permanència del seu creador. Des de centres d'investigació, empreses energètiques, d'infraestructures, banca d'inversió, totes participades per entitats participades entre elles amb molta recursivitat i ofuscació. La teranyina era tant espessa que eren contades les ocasions en que necessitava del contacte de persones físiques.

A aquesta cuirassa, nascuda de la por i alimentada pel sobre-desig, li va donar entitat de fundació -"per al manteniment de la vida"-. Durant anys va estar donant forma als estatuts i la seva autonomia per assegurar-ne la supervivència, que n'era la seva pròpia. No hi havia condicions per a aconseguir el propòsit, doncs no es poden sobrepassar els límits de la humanitat sense sobrepassar-ne també d'altres.

Raonablement abans d'arribar a l'hivern -literal- de la seva vida, ja tenia el full de ruta en execució. Fent us del seu poder i a canvi d'importants pactes econòmics i estratègics -i personals- va aconseguir tenir el seu propi estat de vint quilòmetres quadrat a Berlin, Conneticut (durant anys va intentar tenir-lo al Berlín original sense èxit, -aspirant a la companyia dels Àngels que tants cops havia vist rondar per l'Alexanderplaz-). Els estatuts es van tornar constitució -que es va conèixer popularment com "les voluntats"-, i es van nacionalitzar tots els seus actius.

L'inici d'aquella expedició en el temps es va materialitzar en unes instal·lacions, que ocupaven la pràctica totalitat del nou estat (al que va anomenar X, una creu en el mapa, per Xanadú, seguint el joc als qui l'anomenaven citizen K), orientades a la criogenització. Aplicant els avenços de les investigacions en recerca, i desafiant la graduació fahrenheit, es podria mantenir el connectoma intacte, que és on en teoria roman el nucli mental de l'individu. Com era un procés en desenvolupament, un cop fets estudis amb animals, es va començar a criogenitzar voluntaris, això va portar certa notorietat indesitjada. Des d'aquell moment res més va transcendir de les fronteres.

Es va connectar a una màquina, i va desconnectar-se del mon.


[..]



I aquí sóc jo, l'ànima, el daimon, la consciència, una "veu"..? trencant la meva letargia per mitjà d'un pervers recurs literari que em fa conscient d'aquesta desesperant agonia que "visc". Crec ser en una teranyina de quasi cent mil milions de neurones i les seves corresponents sinapsis, capturat en vida, esperant una apòptosi que m'alliberi i que mai arriba.

Visc en una nit d'hivern perenne, en que l'alba no es trenca i ja fa molt que es va pondre el sol. Una nit d'una foscor que faria empal·lidir de vergonya al negre de dir-se'n i acomplexar la mateixa buidor de l'espai.

La por a estimar, la por a ser ferit és el que m'ha portat a aquesta situació. Vaig escollir el camí de la impermeabilització. I tot i tenir la cura dins meu, cap veu de fora va tenir mai més oportunitat a despertar-la.

Sóc en un cos tan buit, com fred n'és el cor, que un temps ençà bategava vigorosament i somiava amb els batecs que se li unirien. Un cor, ara convertit en un element més d'aquesta inhumana presó de gebre en criptobiosi.

 El mitjà és humà, però la culpa em pertany.


[..]

Havia fet de la solitud la seva acompanyant més fidel, però fins i tot a aquesta va acabar deixant enrere; igual com ho havia fet amb la vida molt abans.

[..]


Ja en l'era en que els fills dels fills ja no eren fills de pares, un dels hereus de la segona nissaga de marmessorns -figura re-interpretada al llarg de la història- va poder complir amb un dels capítols de les voluntats, i la empresa va deixar d'estar en mans humanes. La intel·ligència artificial HAL 9000.1 passava a ser responsable del compliment del mandat.

Fins ara, només una ínfima part de la humanitat s'havia beneficiat d'aquest designi. Amb l'arribada del nou gestor, i la seva optimització, diligència i lleialtat al pla, aquest grup es va anar reduint, i enutjant -tot i tenir dipositades esperances vitals-. Aquest va ser l'inici d'una de les èpoques més fosques de la humanitat, les cicatrius de la qual son de tal magnitud que no necessiten de més testimonis del patiment i els errors comesos.


[..]


Eventualment, un filòsof, que va arribar a administrador de sistema, va poder dialogar amb el nucli de la IA. Van reflexionar sobre com el bé comú portaria a uns resultats potencialment molt més satisfactoris que no es podrien obtenir amb les mesures d'auto-protecció de la versió aleshores existent.

Això va donar lloc a una nova interpretació revolucionaria de "les voluntants" i va derivar en l'era de més prosperitat, racionalitat, i interaccions socials i polítiques més satisfactories de la humanitat i post-humanitat.



[..]



En l'últim annex al text de les voluntats, i atès que cap dels voluntaris retornats ho havia fet satisfactoriament, es va fixar l'era en que s'apagués el Sol original com a límit per a la última prova restant.

Fa uns instants, ha mort la última persona del programa de testeig. Fins que no s'asseguri el retorn a la vida en plenes facultats, el marmessor no pot abandonar les seves funcions i el programa ha de continuar. La condemna pot fer perpètua aquesta eternitat finita sense fi.


[..]


Ja no queda tota una eternitat per aprendre. He perdut l'esperança, sento desgast i abatiment.

Creia tenir-ho tot aquesta vegada, però em sento trist i decebut. 

El meu càstig l'entenc sobre-dimensionat. He crescut com mai abans, i em mereixo poder tornar a la vida.



Em dirigeixo a tu, lector, per última vegada, per demanar-te que visquis per mi, en la poesia i la virtut, i que la realització d'aquesta voluntat doni sentit a la meva vida no viscuda.

El cervell, la penúltima frontera.

Fa temps vaig llegir que un dels senyals de que ens fem grans, es que ens queixem de lo nou, no ens agrada o no ho entenem. En aquest sentit -i d'altres-, ja fa temps que vaig envellint.

També fa molt que vaig tement el moment en que es desxifri part del funcionament del cervell, no se perquè, però és així. M'ho prenc quasi com una falta de respecte, descobrir el més íntim. De fet, em reconforta que hi hagi coses que simplement no se sap com funcionen, però com que tots aspirem a lliures, els investigadors també, i no paren!

La majoria d'avenços tiren molt d'enginyeria inversa i força bruta, "no se com funciona, però conec certs outputs que donen certs inputs".

Recordo que hi havia un programa en temps d'MS-DOS, quan el Dune II, que permetia fer trampes. El deixaves funcionant en 2on pla, i es tractava de trobar ón era, en tota la memòria, la variable que buscaves, p.ex. els crèdits. Si en tenies 5.000, buscaves tots els 5.000, quan passaves a tenir-ne 4.900 tornaves a buscar i així fins que trobaves l'adreça que sempre coincidia amb els credits que teníes. Li posaves el valor que volies "a sac" i ja tenies la vida solucionada -no hi havia inflació-.

Els símils entre cervell i ordinador, son molt vàlids. Desfent el símil, dos exemples de la violabilitat de la ment utilitzant BCI -brain computer interface-

• Esbrinar info., sense col·laboració. Fan una calibració mostrant varis números -i llegint els outputs-, i esbrinen -o aconsegueixen % alt d'encert- número de PIN, si coneixen o no coneixen algú, dates de naixement i llocs. Ve a funcionar com el concepte del poligraf, però amb una dimensió més d'info.

• A partir de les lectures del BCI recreen què s'està veient o imaginant. Processen els outputs de gent mirant clips de video, classificats segons les regions del cervell que llegeixen formes, orientació, moviment, textura i d'altres més complexes i creen un "diccionari". Processen 5000 hores de clips de youtube aleatoris i els classifiquen en el diccionari. Ja es te l'activitat cerebral "mapejada" a imatge.

Ja tinc presents els beneficis que poden comportar aquesta avenços, però com sóc un poruc egoista hi ha una part de mi que preferiria que al menys donés temps a la humanitat a anar digerint tot això -les limitacions venen donades per la tècnica, i aquesta avança taant de pressa-.

Llegir es mes senzill que escriure, però segur que hi ha ratolins als que se'ls estan posant coses al cap fa dies.