Idea de negoci: Marmessors garants de la subsistència

Diuen que qui no te cap ha de tenir cames, però és que n'hi ha que sembla que ni una ni l'altre, i és l'entorn qui els sosté. 

Aquest entorn pot tenir certa preocupació sobre com s'ho farà la persona, si faltés. Inclús el disposar de recursos econòmics, pot ser contraproduent a la estabilitat que es pretengui proporcionar.

El servei consistiria en gestionar un patrimoni econòmic i subministrar als beneficiaris directament els bens que necessiten, enlloc dels diners per a pagar-los. 

• Habitatge: lloguer o allotjament. Pagament de subministrament energètic.
• Menjar. s'entregarien directament els aliments d'una dieta raonable.
• Estudis: a pactar.

Segurament hi hauria diferents nivells; una mansió amb cuiner, un pis i xecs restaurant, o una habitació i els aliments i mitjans bàsics a granel.

Aquestes gestores de la manutenció, sent un tema tant sensible, haurien d'estar regulades per a garantir unes bones pràctiques.

També es podria aplicar molt més enllà de les herències. L'estat les podria subcontractar, o crear-ne una pública i canalitzar l'acompanyament segons quines patologies, dependències o circumstàncies socials poguessin necessitar el servei.

Si en algun moment la quota s'acostés a la d'una hipotètica renta universal, ja seria la sustentació universal?

La sobre-riquesa (econòmica)

Segons Aristòtil la prudència és la justa mesura entre la covardia i la temeritat, o la generositat ho és entre el malbaratament i l'avarícia.

Sent la pobresa el defecte de la riquesa, no tenim paraula per a l'excés. Magnat o multi-millonari ho podrien ser en cas de considerar-se una condició indesitjable. 

Acumular riquesa, més enllà de poder satisfer la realització personal, no es considera un desequilibri; sinó que s'associa a una fita lícita, aspiracional, d'èxit. I aquesta actitud viciada ha estat transversal a les societats i constant en la història, tant, que deu ser molt humana.

Però l'excés de riquesa te efectes netament negatius

En un mon real en que l'acumulació de mitjans facilita més acumulació, el capital, excorpori, pretesament innocu, acaba transformant els actius reals en instruments financers. Esdevé una plaga que ambiciona més i més, arrasant per allà on passa.

una plaga visible i exterminable

Invertint en matèries primeres fins al desabastiment, apostant a la fallida i aconseguint-la, manipulant els mercats, entrant en empreses per forçar decisions etc. Tot per emmagatzemar i fer créixer el seu valor per sobre que els demés. 

Pel camí queden tantes històries personals i col·lectives, morts massives, desastres ecològics.. Desequilibris que no poden fer valer la seva externalitat i queden fora de cap balanç.

Aquesta plaga parasitaria és heterogenea, amb el vincle comú d'obtenir rendiment econòmic sense força de treball. Entre els actors principals hi son els fons d'inversió lliure, els estats, els fons de pensions, la compra-venta de curt termini, les criptodivises..

Jo personalment vaig posar-hi un peu, al 2008, quan msft oferia una prima de 72% del valor de yhoo. En el seu moment em va semblar una lliçó cara, però que un dels pitjors CEOs coneguts rebutgés, va ajudar-me a veure què te valor i què no.

Paracels va encunyar allò de que la dosi fa el verí, i d'aquest verí sí s'hi mor, al menys per dins.

Ric és qui no necessita més del que té, i qui no s'ho cregui.. pobres rics..

Ètic = Pitjor ?

Apostar per opcions més sostenibles, duradores, justes, etc. ja comporta gastar més €, però aquesta faceta ètica no hauria de ser a canvi d'un pitjor resultat.

Si un es fa vegà, ja pot esperar-se que el xoriço vegà no tindrà res a veure amb el real. Es tracta d'una "imitació" d'un be real. El que em costa més d'acceptar és la part del servei.

L'argument de producte ètic cada cop atrau més. Però els qui l'exploten abusen de la paciència / consciència del seus consumidors. Hem d'exigir poder consumir de manera més ètica sense perdre qualitat en el servei:

• Encara avui en dia piratejar contingut te avantatges sobre comprar original. 
• Posar un CD original al telf és molta més feina que baixar-lo ripejat. 
• Jugar a un joc amb DRM el fa més lent, obliga a estar connectat a internet, evita que el puguis compartir. Si el treuen d'un servidor, oblida-te'n.
• Facturar petites feines de manera legal comporta prou maldecaps i costos en gestories que donen arguments a fer-ho en B.
• Tractar de no consumir plàstics és massa difícil. No es pot anar amb el pot de sabó al supermercat per re-omplir, ni comprar tantes altres coses sense el seu envàs d'un sol ús.
• No es poden tornar els envasos. En altres països inclús hi ha un sistema de fiances a recuperar al retornar envasos.
• Escapar dels monopolis es pagar car, més enllà dels €.
• algunes OMV amb valors -com parlem.cat-, un desastre absolut.
• Triodos Bank, presumiblement ètic, però un servei deficient, atenció al client molt justa.
• Empreses que tracten de ser contra-punt com Fairphone, encara tenen molt a millorar.
• El software lliure per ser d'us residual sempre porta alguna contra-partida a l'usuari, GNULinux vs Windows, Fedora vs Facebook, i un llarg etc.
• És més car anar en tren que en avió, quan l'impacte i energia requerits no te res a veure.

Hi ha honroses excepcions com p.ex. SomEnergia, VLC, 7Zip, però queda molt per recórrer.

..i em segueixen dient que en 4 anys es bio-degrada, mentre que fa més la tinc en un test..

Confiem en que moviments com l'economia del bé comú i més clientela en aquest nínxol contribuiran a que els negocis tinguin majors incentius per a ser ètics.

Joguines com a servei

En el mon del software s'està imposant el model SaaS. No compres un producte, sinó que pagues una quota per tenir dret a gaudir-ne.

Pel moment vital de gent al meu voltant, veig més d'aprop el mon infantil. I és desproporcionada la manera com s'acumulen bens materials sense futur.
Generalitzant, els nens tenen moltes joguines. Més que amb les que poden jugar. I per la normal social de fer regals, físics, l'acumulació és creixent. A l'any ronda els 150€ de mitjana.

Un servei que p.ex. donés accés a n-joguines premium (tres?) o novetats i m-joguines "clàssiques" (quinze?) a canvi d'una quota menor que el cost total anual (150€) crec que seria benvingut.

El nen/a tindria aquestes joguines fins que se'n cansés. Si en volgués alguna altra, tindria un catàleg on escollir, i renunciar a alguna de les que te per la nova de la mateixa categoria. Només això ja seria un bona lliçó.

Si alguna joguina es converteix en especial, es paga un preu definit i queda fora de la circulació. Si es fa malbé, ídem.

Englobant el concepte joguina, poden ser llibres, llapissos de colors, jocs de taula (o inclús una entrada a l'any per anar al teatre?). I a mida que creixen i tenen interessos diferents anirien rotant a una oferta addient a la edat. 

També es podria aplicar a la roba, però seria un altre negoci. Tot el que implica temporalitat podria funcionar en aquest servei (p.ex. qui fa esports d'aventura, tenir disponibles kayaks, esquis, cordes, grampons).

Les avantatges per mi son totes, el nen/a apren auto-gestió, no s'omple la casa de trastos, es podrien fer regals en forma d'ampliació de quotes directament pagant part de la quota. De retruc m'agradaria que la industria al rebre les joguines ja gastades fos capaç de fer-ne un millor reciclatge que l'actual.

Mr. Potato com a servei, sempre vaig ser fan!!

Males senyals

• El curt termini que comporta dures externalitats segueix sortint a compte. p.ex guerres, fracking.
• L'aigua potable és un bé escàs, que utilitzem com a vehiculador en espiral per a les deposicions.
• Quan un vegetal te el gust que esperariem trobar-li és un fet extraordinari.
• Hi ha enfermetats que no existien. p.ex. VIH.
• És més barat enlairar varies tones per fer un viatge que anar en tren.
• És més car un disc en format digial que físic.
• La tecnologia segueix ajudant a matar més i millor.
• Més de la meitat de la població està preparada per a la crisi de recursos, perquè la viuen.
• Malbaratem petroli ineficientment per a moure'ns.
• Estar tot el dia enganxat a una màquina i a un portal era de japos acabats i ara és popular.
• Fa anys que no em trobo cap marieta mentre que els mosquits encara em donen petons de bona nit.
• El capital liberalitzat esclavitza. La globalització iguala per sota i qui no ho veiés era ingenu.
• Per a massa, correlació encara implica causalitat.
• És tracta millor a potencials clients nous que als clients existents.
• La riquesa segueix concentrant-se.
• L'educació no s'estén. No cal que sigui universal, però al menys planetària.
• Se segueix dedicant massa temps al circ. p.ex.futbol, xafarderisme, moda.
• L'accés al mercat és global, però les condicions de producció particulars.
• Domina la por. És te por a confiar.

• L'Obama te un Nobel, aquest blog no.

Podríem començar a millorar tenint..

Embolcallat amb una mica de wishful thinking, tot un seguit d'idees que no costen massa diners -però sí esforç- que crec que representarien canvis estructurals positius. No entro en política ni energia.

Normalització

• Sistema Mètric Internacional global -o pacte-. Ja està bé de galons, polzades, peus, lliures, bilions (que son millars) etc. Avui en dia es pot fer racionalment i tot, no cal ni matar a innocents. Després els satèl·lits exploten..

• Calendari racional, ni gregorià, ni zulú, ni zodiacal. Que no calgui aplicar vàries fórmules per entendre'l. Amb les hores una cosa similar, i en sistema decimal, millor.

• Llenguatge comú acordat, tipus esperanto X.0.

Consum

• Associacions de consumidors que normalitzin i objectivitzin la informació de les ofertes. Que facin rankings per durabilitat, sostenibilitat, fabricació, origen, manteniment necessari, etc. Per a escollir la compra tant d'energia, telecomunicacions, electrodomèstics o albergínies.

• L'aplicació de l'esquema de les fiances en envasos de plàstic/vidre a altres productes com per exemple al comprar una nevera pagues x € que se't tornaran quan al final de la seva vida útil la tornis a la deixalleria. O pagues y € per la compra d'un cotxe que es van tornant en cada ITV.

• Certa ètica (il·lògica), p.ex. no cobrar més a algú gras que algú prim en un vol, o no demanar examens d'ADN les asseguradores per optar a bonificacions, etc.

Varis

• Algun sistema de "karma" pel cotxes/conductors tipus els d'alguns blogs. N'hi ha que tenen per norma la conducció incívica. A aquests se'ls puntuaria negatiu, als que p.ex. cedeixen el pas en positiu. Si ets bon conductor, quan et calgui podràs "colar-te", si estàs carregat de negatius, no t'ajudaran. Se que es difícil d'implementar. Aplicable a d'altres àmbits.

• Escamots per a la inutilització d'alguns radars/càmeres/sistemes de control. Sense entrar a valorar-ho.

• S'entregui informació públicament a empreses privades -facebook, twitter, linkedIn-. Si, això és de google..

• Una dieta de píndoles/batuts feta a mida de les necessitats, accessible, que aporti  tots els nutrients sota demanda.

Economia

• Aranzels que compensin les externalitats i condicions de treball. No es raonable a Europa tenir que competir amb origens en que es contamina, no es paguen impostos i/o els sous son un bol de menjar. Si se'ls carrega un impost equivalent, potser els valgui la pena corregir-ho en origen i no pagar l'impost.

• Més mecanismes per equilibrar la riquesa. Qui la te, te més fàcil deixar-ne sense a la resta. I facilitar-ne la creació en general.

• Sistema de pensions sostenible, p.ex. a l'estil del model austríac.

• Emissió de diners sense deute. S'ha intentat varies vegades durant la història, en ocasions provocant morts prematures. La idea segueix sent essencial.

Excel·lència en la salvació del mon

• Si en aquest blog hi ha tantes coses interessant i la solució a tot, perquè no interessa a ningu*? .-P

Valoració Representativa de la riquesa monetària enlloc del valor Absolut

Després del metabolisme, potser la inflació -i la híper més encara- és la forma més brutal d'apropiació.

Jo, amb l'ajuda d'altres

Res significa res per si mateix sense estar contextualitzat (ni el propi res!!). Saber que tenim 1.000€,$, ¥ o ¤ no ens diu res si no coneixem la resta de diner acceptat que hi ha al mon.

Si en el global la massa monetària, de cop hi apareixen diners nous, però que no ens arriben, nosaltres de retruc perdem riquesa, la nostra porció empetiteix -vídeo didàctic del BCE-.

Aquest diners apareixen, resumida i  principalment, per dues vies:

• Un banc central fa una injecció de liquiditat. Per exemple, emet 1.000.000 d'€ nous.
• La banca privada dona préstecs a través de la reserva fraccionaria, creant un efecte exponencial virtualment infinit. De l'1% a Europa des de 2012.
• Per exemple, amb aquest 1.000.000 d'€, tenint un coeficient de caixa del 2%, en podria deixar 50.000.000€, 
• que un cop dipositats en altres entitats es podrien convertir en 2.500.000.000€
• i repetint la operació per 3er cop 125.000.000.000€
• fins a la fi -ja veurem de qui-. (El límit és en la capitalització?)

Les últimes dades del BCE donen que hi ha 9.349.664.000.000€ a la Eurozona de l'agregat M3, el total. Al 2003, 5.573.407.000.000€. Ha augmentat un ~67% en 10 anys (l'M1 un 119%!). Pocs tenim la capacitat de fer que la seva riquesa assoleixi aquesta rendibilitat, i per tant la nostra porció de riquesa tendeix a reduir-se.

La meva proposta es que el tenir N € passés a ser anecdòtic i és valorés el % d'€ que es tenen envers al total del que existeixen.

Per exemple, 1000€ ara serien 0'00000001069557..% del total d'€. O 10,695 Nano% per fer-ho més planer i menys insignificant.
Si l'any vinent el total de massa monetària augmentés el 3%, i l'interès que ens paguen pel nostre diner es 2%, aquells 1.000€ passaríem a tenir 10,591 Nano%.
Que ara tenim 1.020€ no es rellevant, el rellevant es que hem perdut ~1% de poder adquisitiu. Sense dedicar-s'hi, costa de percebre.

Per a que fos útil, s'hauria de fer sobre la massa mundial, sobretot el dòlar, però sense deixar-se la resta.

Aquest efecte porta passant sempre, però ens costa molt valorar la seva repercussió. Notem que tot puja a un ritme més ràpid del que podem pujar passivament.

Sembla que mantenir aquest ritme d'augment de la quantitat de diners sigui la única manera de que no s'acabi la partida. Però ens hem de protegir de l'efecte que te sobre nosaltres, i de tant en tant provocar la reflexió i el recordatori de que tots aquests mecanismes haurien d'estar enfocats exclusivament al nostre servei i sostenibilitat futura, i no derivant en una perversió del sistema per a benefici de pocs.

La entrada pretén fer èmfasi en un mode relativitzador de valorar la riquesa més que anar contra la inflació (que també hi va, tot i que també pot servir per fer espavilar i etc.etc.).

PD: he estat dubtant sobre si usar M0/1 enlloc de M3. M'he decidit per l'M3 perquè encara que sigui diner que no circula, tampoc el tindran dins el matalàs, i afectarà, indirectament. Potser els que en saben més que jo tenen una altra opinió, que m'encantarà escoltar.

La influència dels prestadors a Europa i propostes per a millorar el projecte

Tinc la sensació que des de l'exterior -Xina p.ex-, Europa te una imatge més propera a un museu de dinosaures en procés d'extinció, que no pas de model a seguir basat en la justícia, la prosperitat duradora i la sostenibilitat del que m'agradaria formar part.

És la primera entrada en que tracto temes d'actualitat, però és que em sulfuru fent d'espectador no-privilegiat d'aquesta obra barata -de produir-, però cara de viure. Fa molt que intento treure els Fx i entendre els fets, però és que últimament se m'ha trencat la lògica -i potser és que ha passat així en la realitat-.

1. Precuela que dura molts anys [...].
2. El BCE compra en secret 480.000.000.000€  bons i d'actius tòxics de bancs, -anticipant els 440.000.000.000 € del fons de rescat europeu vigent pel 2013?no, aquest son extres- i a sobre ho ha de fer en mercats secundaris per coses dels seus estatuts -que no acaba complint-.
3. Trichet és substituït per Draghi -ex Goldman Sachs i uns dels responsables directes que Grècia falsegés les seves comptes per entrar en la UE-. Només entrar, rebaixa del 0,25% als tipus d'interès de benvinguda, per animar la festa, entesos, correcte, deixem-ho en 1,25%.
4. Passen uns dies, i una altra rebaixa, el caler a 1%, aquesta vegada per donar la benvinguda al Tresorer dels EEUU que venia en breu.
5. Regala 500.000.000.000€ al 1% per a la banca a tornar en 3 anys per a que arribi el crèdit a l'economia real -tragicòmica afirmació-. És a dir sanejar bancs amics i fer carry trade amb deute sobirà, o pitjor, ..pocs € arribaran a cap oficina, i menys a cap empresa o llar.
6. Un tal Visco del consell del BCE, com a regal de Nadal, diu que segons com, encara poden baixar més els tipus.
7. La història continua, i em desespero més encara.. 

La interpretació que feia de com anava això fins ara, era que Europa estava construint-se una imatge de serietat, estabilitat, de pocs canvis per fer-se previsible i segura de cara als inversors. Que l'euro es desfés contribuiria a mantenir hegemonia del dòlar com a mitjà de canvi, beneficiant als EEUU, que paguen els seus deutes i apuntalen la seva balança comercial fent dòlars nous del no res i empobrint la resta del mon i als seus ciutadans.

 Europa en mans del nou Moloch -"els mercats"- 

Doncs sembla que els de sempre, estan aconseguint contaminar-nos amb les pràctiques que a la FED ja son marca de la casa -o piràmide, ponzi-, interès virtualment 0%, diner gratuït, i diluir el deute donant-li a la maquineta.

• Porten 3 anys en que han regalat secretament $ 16.000.000.000.000 a amics de la FED -25% del PIB planetari (!)-.
• Fent estèrils QE1 i QE2 -imprimir $ 300.000.000.000 i $ 700.000.000.000 del no res-. Estèrils només per a la ciutadania, les borses, que no haurien d'importar a ningú que no fos accionista, van inflar-se, i aquests calers es van ajuntant amb la resta per seguir especulant amb matèries primeres -i aflorant primaveres àrabs?-.
• Permetent que hi hagi 12 cops el PIB mundial fora del balanç dels bancs jugant sobre les taules del casino dels CDS -aposta mínima real 10.000.000€- i demés. Si això acaba en l'economia real, tots pobres, ara no creen inflació perquè no es mouen, però l'amenaça és molt real.

El que ha de fer Europa, segons el meu parer (l'ordre no importa):

• Qui ho fa malament ha de ser castigat. En el cas espanyol el president del banc d'Espanya ha estat nefast, essent ell el principal responsable -i després va donant lliçons-. Hi ha molt bons professionals i gent amb vocació. Acomiadament procedent, i judici a qui calgui, molts han fallat en les seves funcions, i ningú és imprescindible. Coses com l'indult al conseller delegat del Santander, no son un bon exemple.
• Prou dumping fiscal i homogenització de legislacions. El fet que Irlanda cobri un 12'5% d'impost de societats i Espanya un 30%, o que la tributació per als accionistes sigui més favorable a Holanda que a Espanya -d'entre molts exemples- és fer-nos trampes a nosaltres mateixos.
• El Regne Unit si no vol ser part del projecte, fora. Sempre han estat un satèl·lit troll dels EEUU, i no aporten més que negativitat. La seva economia està podrida i el fet que la seva principal "industria" sigui la financera ja diu molt. 
• Les normes son per a tots. Això inclou també a Alemanya, que per exemple es va passar amb el dèficit en el seu dia i no va passar res.
• Pressionar al màxim per a que s'acabin els diferents paradisos fiscals. Amb el joc de la doble imposició i demés les trans-nacionals no paguen els impostos que si paguen d'altres.
• Taxa tobin. Penalitzar als moviments de capital no productiu -de la "industria" financera-.  Van prohibir a Alemanya la venta al descobert i els CDS i el Deustche bank va seguir jugant a Londres, cal fer-ho "bé".
• Polítiques anti-cícliques reals. Aquest egoisme extrem del més, i més, i encara més a qualsevol preu no és sostenible. Ser austers és una virtut. 
• Competència en igualtat de condicions. No es pot competir amb països que produeixen per mètodes  altament contaminants, que no controlen els residus, que tenen uns drets laborals inexistents etc. No hem de donar suport a aquest model de mon. Les externalitats que no es contemplen en origen, les hem d'aplicar a la importació per tal que els qui produeixen amb paràmetres europeus ho puguin fer en igualtat de condicions i perquè algun dia aquests exportadors facin seus els nostres estandars de respecte o els millorin. És proteccionisme, sí.

També voldria que als mercats de matèries primeres o energies només hi poguessin accedir els qui hi tenen interessos productius reals, i no els qui volen "desar-hi" diners, això ja es tant difícil que no ho poso a la llista, però la resta crec que s'ha d'aconseguir. 

Quan tot rutlli, i siguem un col·lectiu real, llavors si podran entrar els euro-bons, ara no son cap solució, tot i que si alleujarien alguns mals, temporalment.

Em nego a creure que tot estigui acabat, però la corda està molt tensada. Les inèrcies son molt difícils de corregir, i potser aquesta situació ajudarà a fer-ho. A Europa li diran que és el vell continent, però no estem decrèpits, hi ha gent amb empenta i fent les coses bé, amb esforç sincer ens en podem sortir.

Millorar la gestió pública amb el coneixement analític del conjunt

L'equilibri és un dels millors mitjans per acostar-se a la virtut. Per definició, és entremig de la mancança i l'excés  Aquests extrems son totalment indeterminats, és per això que se solen relativitzar amb l'entorn.

La gestió pública te la particularitat que el gestor fa ús de bens reals aliens, -son de la població- i dels seus possibles rendiments futurs -la garantia del deute son els futurs impostos a pagar pels ciutadans-. Aquests ciutadans prenen forçosament un paper semblant al d'accionistes i han de tenir el dret a la informació i poder de decisió real. Actualment sol passar com en les empreses, que un petit grup d'inversors tenen el poder de decisió presenten la informació sota els seus criteris -els "mínims" legals només son això, mínims-.

És per això que considero bàsica l'existència d'una eina de control que contingui tota la informació ben estructurada, amb criteris raonables i d'accés públic. El que jo voldria tenir, és un "full" on surtin:

1. Tots els ingressos i procedència. IAEs, IBIs, taxes vàries, sancions -aïllant fets extraordinaris p.ex.ventes, ajuts especials..-.
2. Totes les despeses i distribució. Despeses de tots els departaments -separant personal i bens-, empreses subcontractades etc. tot en detall -nombre d'efectius, jerarquies, funcions etc.-.
3. Que totes les dades estiguin en valor absolut i també normalitzades per nombre d'habitants i distribució d'aquests geogràficament. Segur que hi ha més paràmetres a tenir en compte -distribució de la riquesa, PIB de l'àrea geogràfica, nivells d'immigració etc.-.
4. A partir del punt 3, establir diferents categories, no es pot comparar un poble de muntanya amb una capital d'estat.

El que voldria es poder comparar fàcil i estadísticament TOTES les dades econòmiques i qualitatives detallades d'un conjunt de nuclis de població i a partir d'això millorar la racionalització dels recursos.

La gran mentida dels bancs centrals

A través d'un comentari d'un blog que sempre recomano, he arribat a un documental revelador, The Money Masters. Per a veure'l: 1a part, 2a part.

Te com a protagonistes als moneychangers, i com han exercit la seva influència en el decurs de la història recent de la humanitat -imperi romà - 1850's fins l'actualitat-. Posa de manifesta la perversa trampa del deute, i com aquest converteix en titelles a les nacions, dominant els seus cicles econòmics i fins i tot conflictes -guerres-, sempre per al seu insaciable apetit.

M'ha obert els ulls doncs no sabia que els bancs centrals, o al menys la Fed -el banc de tots, $$- eren privats, si independents, però no d'aquest mode tan anti-natural. La seva constitució també és impresionant, amb el 20% que posava l'estat en efectiu, la resta d'inversors el demanaven en préstec al propi banc per a posar la seva participació!

El documental data de 1996 i a part de fer un repàs essencial a la història econòmica mundial, preveu la situació en que ara ens trobem, i el que és millor, proposa una solució -!- des del prisma dels eeuu:

Deixar d'emetre deute, en el seu lloc emetre una nova moneda lliure de deute. Amb aquests nous bitllets pagar el deute -comprar bons-. Per a controlar la inflació durant el procés fer augmentar el mínim de reserves dels bancs proporcionalment, que es podrà fer per l'augment de nova moneda circulant. Aquest procés finalitzaria quan ja no hi hagués deute, i ja no es permetria la banca amb reserva fraccionaria -capitalitzats al 100%-. Després, abolir la FED, i sortir del FMI. Al no tenir deute, podrien baixar els impostos.

A partir del sanejament, s'incrementaria el flux en circulació en un rati equivalent al creixement de la població i a un index del cost de la vida.

Cal una profunda reflexió, a priori des del meu profund desconeixement d'economia, sembla millor emetre moneda directament que no deute -tots surten del "no res", la confiança- al que li has de pagar interessos per a que la emetin uns tercers, que a sobre la replicaran.

Aquest vídeo es un regal a l'entendiment i després de veure'l trobo el seu visionat bàsic i imprescindible. Ajuda a treure lleganyes.

Al valent que s'hi posi, li caldrà algun bon amulet que el protegeixi d'extranys accidents, ja se sap com va això dels poders fàctics...