Mantinc la idea romàntica -i falsa- de que dos grans conceptes estan correlacionats, el cervell i el coneixement universal -potser algú utilitza algun sinònim de Déu per parlar-ne, com Multivac-.
Per una banda tenim al cervell, un cabdell d'enllaços que podem trobar en els nostres caps, o en supermercats, envasats al buit. Sempre he sentit allò de que se n'utilitza només una dècima part - afirmacions que fan gent que creuen només utilitzar també aquesta dècima part-.
I per l'altra hi ha el coneixement universal, la claredat absoluta que indica la sortida de la caverna mental/psíquica. Assolir aquest hipotètic últim graó de l'evolució permetria per fi deixar el tortuós cicle dels respawns incessants al més pur estil quake 3, i poder arribar a conèixer als Dàimôns que tant ens coneixen a nosaltres de fa temps i que ja ni tenim presents.
El que voldria creure, és que en tots nosaltres hi ha el potencial de sortir d'aquesta roda i deixar de ser esclaus d'efímers organismes sanguinolents. Això de la humanitat fa temps que porta devaluant-se.
Si en cada cèl·lula nostra hi ha l'ADN que ens defineix, perquè en cada individu de l'existència no hi podria haver la clau per a entendre-la?
PD: de vegades aquesta esclavitud a la carn pot sentar bé també, eh .-)
10/4/10
graons del creixement mental, o algo
En el meu últim alè de la carrera em vaig veure obligat a fer filosofia clàssica, un error que me n'alegro d'haver comès. Per una mala ensenyança -i menys maduresa pròpia- vaig créixer menyspreuant-la frontalment, fins que la vaig tornar a trobar passada pel filtre de la passió de qui la transmetia -com d'important n'és el "Com?"!- i aquesta vegada vaig decidir escoltar.
PD: Tot això era la intro d'una altra idea, però ha assolit identitat pròpia i s'estava cruspint a la no-intro..
PD1: potser qda un mica com pedant.. les flatulències son així..
Era brutal com començava a aprendre què és -o ha de ser- la bondat, l'aprenentatge, la llibertat, el coneixement, l'amistat/amor... coses tant bàsiques que tots hauríem d'aprendre, a mi em va quedar clar que no en tenia ni idea, i ja em va semblar un bon principi. Em passava una mica com l'animal que sent que te gana però no sap que en té (+o-..), ho podia viure, però no m n'adonava que ho feia -per dir-ho d'alguna manera encara menys orientativa-.
Una de les coses de les que de vegades em lamento en plan creixement mental propi és haver trigat 27 anys -terrestres .-) - a assolir la maduresa -o equivalent- que tinc ara, i que en trigaré 1 més a assolir la que tindré el proper any, tot això des del punt de vista del que podria haver aprofitat les oportunitats passades, i ja.., ja se que al no aprofitar-les com ara crec que hauria d'haver fet m'han ensenyat com les hauria d'haver enfrontat -del punt de vista actual-, però una mica ho segueixo lamentant, soc humà -en sentit figurat-. També tinc clar que una mica la vida és això eh, i les dreceres per arribar directament a les últimes pantalles estan molt ben amagades, ja està bé, la diversió ve jugant no anant directament al final (the chase is better than the catch..♫♪).
PD: Tot això era la intro d'una altra idea, però ha assolit identitat pròpia i s'estava cruspint a la no-intro..
PD1: potser qda un mica com pedant.. les flatulències son així..
Subscriure's a:
Missatges (Atom)