Tenir fills

Al evolucionar com a especie adquirim certa complexitat. Ja no som simples animals seguint instints, tenim la raó, que ens permet escollir -i per tant ser infeliços-.

Tret de sorpreses fruit de la rendició a la millor interficie de la història, la sexual/seducció -o incapacitat- es pot optar, o no, a descendencia.

Tenir un fill desde la responsabilitat, vol dir sacrificar-se a un mateix, mudar l'ego cap a una nova petita persona, re-configurar tot l'Univers conegut. Ampliar l'abast del bé propi. No abaixar la guarda, i ser un exemple.

Des de la raó, avui en dia ja no te sentit individual procrear. No hauran de treballar pel nostre benestar, hi ha possibilitat de ser cuidats en la enfermetat i vellesa, tenim superpoblació, les seves necessitats ens impediran acomplir projectes personals. Quan més evolucionades les societats o major el desenvolupament cultural/intelectual, menor descendència.

És una decisió irracional. Per a la dona cedir al xantatge de l'instint. És perdre la por a l'amor (?). També és atrevir-se amb l'últim nivell. Crear creadors. Superar-se sent superat. Una via per a trascendir.

Som com l'últim disc dels grups o les últimes formacions, el millor fins a la data, amb el millor so, producció i procés de composició. I treure'n un de nou, porta a el nou i encara millor disc. L'anterior, encara pot apareixer en algun set-list, però es promociona l'últim i els clàssics, no el pen-últim.

No permetre's la possibilitat d'abaixar la guardia, pretendre ser exemplar, per por a "crear un monstre" és la por irracional i la racional és si un mon tant injust mereix seguir sent alimentat.

No tenir por a tot l'anterior, és estar preparat a tenir-ne.

I... doncs ja vorem !!!

Tribut al carrer Tallers

Mai m'he fet meva Barcelona. De fet n'he estat més crític que admirador, tot i així hi ha un racó que sí me l'he fet meu, i és el carrer Tallers. Pel canvi de mil·lenni vaig descobrir aquest lloc autèntic on perdre's una estona.

Faré una petita descripció per ordre d'aparició dels actors principals d'aquella comunitat. Molts d'ells son preterits excepte en les nostres memòries, i per tant els marcaré amb un RIP indicatiu.

Les coses pel seu nom

Només entrar, venint des de les rambles, et trobaves al primer "actor". Et posava la ma a l'espatlla i et demanava si sabies què era un politoxicoman. Costava respondre, perquè tot i que no ho sabessis amb anterioritat, en aquell precís moment tenies clar que n'acabaves de conèixer a un, però per deferència, i per l'impacte inicial, escoltaves la intro fins que veies una escletxa per a fugir. A la propera ja intentaries accelerar el pas, o esperar a que anés a per un altre objectiu per passar tu. RIP.

Quasi a la mateixa alçada hi havia el Music World -seguit del mític Boadas-. Només acostar-t'hi et feien saber que tenien tots els discs d'aquell grup que portaves a la samarreta i varis pirates -ara bootlegs- dels 90s gravats arreu, inclús algun VHS. Entrar-hi però era obligatori, perquè donaven gratuïtament fotocopies de la llista dels propers grups que tocarien a la ciutat -no sortir-hi deuria ser com ara no aparèixer al Google, no existia el bolo-. Allà em vaig comprar alguns primers discs; el Reinventing the Steel de Pantera, quan era novetat.. RIP.

Uns metres més enllà hi ha un passadís que fa de botiga, Discos Tesla. Mai he pogut creure que fessin massa caixa, però suposo que no es molt car de mantenir. El porten els cosins segons dels Death Angel (no?), pels que sembla que no passi el temps -o potser sí i els d'ara son 2ª generació-.

Encara en la banda esquerra hi havia dos locals seguits de Discos Castelló. Era la més gran i cuidada, i de música més generalista, tenia sempre coses atractives als aparadors. M'hi estava poca estona, però és que mai se sap. Dins podies trobar-hi una taula amb fanzines com els mítics Picadilly Circus -ara vivint de Metalcircus- o el Force, sense internet tenien tot el sentit. RIP.

aquestes estanteries contenen les empremptes i ADN de la comunitat metal·lica!

Com publicar gratis una cançó a Spotify, Prime, Apple Music, etc.

Per fi he enllestit la meva 1era cançó 100% acabada (ueee!). Més que una cançó en si, és una prova de concepte. El mèrit és compartit amb un prolífic guitarra que en porta més de 500 (i pujant!).

Ranger i Orb units pel metall!

Per a celebrar-ho, la volia fer disponible en les distintes plataformes que proveeixen de música i no son botigues del carrer tallers. Finalment, vaig trobar un instructable que proporcionava el mètode que m'interessava, era gratuït.

Resumint, es tracta de crear un compte a routenote (si no us fa res, em podríeu posar de referral, 2f74cc94 gràcies !!) i pujar les cançons des d'allà.

Al cap d'unes setmanes -a caballo regalado..-, tindreu els vostres temes a Spotify, iTunes, Google Play, Amazon Music, Soundcloud, Deezer, Pandora.. fins i tot a Napster!!

Ells es queden un 20%, i en el moment que es vulgui, es poden pagar 10$ i ja no tenen comissió. De tot el que vaig buscar, els de millors condicions.

subtítols en català i klingon!!

Versos

De vegades hem d'afrontar situacions inesperades. Aquestes tres cites, de discs que he escoltat tantes i tantes vegades, i les que em queden, m'han ajudat a decidir-me.

"Those who never try, they are sure to fail"

Manowar - King, 1996.

"The end of a time, a time to begin"

Death - The flesh and the power it holds, 1998.

"No matter what I say, no matter what I do, I can't changet what happened"

Anathema - A natural disaster, 2003

~Poema

Fa poc vaig passar uns dies amb febre. Amb l'augment de la temperatura en un sistema tancat, es poden crear sobrepressions. La primera nit febril (7-5-13), després d'una bona catarsi, em va venir l'impuls d'escriure el següent:

D'entre la infinitat d'universos potencials que es creen en cada bifurcació,
Estic content d'haver escollit aquesta ramificació de camins; tot i que n'hi havia d'altres que m'haguessin permès sortir abans de la maranya, i rebre la llum.
La meva satisfacció es immensa en imaginar els fruits que en poden sortir.. d'aquest capullito de alelí. 

Estic descobrint que només fent arrels em serà molt difícil crear fruits per a compartir
i sovint em perdré perquè en la foscor del subsòl no hi ha estrelles que seguir. 

Així que si us plau, serviu-vos vosaltres mateixos,
i deixeu-ne el cor a la vora
perquè es fusioni amb la terra que em sosté,
la pluja el beneeixi,
i puguem fer més ferma la muntanya.

Remarco que està escrita "del tiron" al telf. No se com millorar-ho, així que només corregeixo detalls i ho comparteixo, que em ve de gust.

Esdevenint una mica més lliure

El fil conductor de la nostra vida és el temps, una constant -obviant canvis de gravetat, i d'altres coses quàntiques- que ens permet avançar, pagant un preu, clar -o varis p.ex. no poder tirar enrere-.

És normal que a base d'anar convivint-hi -amb el temps- ens vagi influenciant, també passa amb la gent. Igual de normal +o- és oferir-hi una certa resistència, com a tants d'altres canvis imposats.

Hi ha molts factors que exterioritzen aquests canvis, ens surten dents, cauen, tornen a sortir i tornen a caure; ens surt cabell, ens surt barba, se'ns emblanquinen, sens cauen; gategem, ens posem d'empeus, correm [..] comencem a demanar que ens ajudin a aixecar-nos..

El cas és que la part més dèbil i superficial de mi mateix va convèncer a la resta d'intentar pal·liar alguns d'aquests efectes, fa poc però, vaig posar-hi fi. Vaig tenir una sensació semblant a la de quan vaig deixar la meva anterior feina, feia molt que ho tenia decidit, però la inèrcia i d'altres factors em retenien, quan va arribar el moment fer-ho efectiu va ser un èxtasi.

De moment segueixo estant content de la meva decisió, de fet, força content!

Salutacions a trenc d'alba des del cim del Fujisan!!*

*la imatge no correspon amb la data de publicació

graons del creixement mental, o algo

En el meu últim alè de la carrera em vaig veure obligat a fer filosofia clàssica, un error que me n'alegro d'haver comès. Per una mala ensenyança -i menys maduresa pròpia- vaig créixer menyspreuant-la frontalment, fins que la vaig tornar a trobar passada pel filtre de la passió de qui la transmetia -com d'important n'és el "Com?"!- i aquesta vegada vaig decidir escoltar.

Era brutal com començava a aprendre què és -o ha de ser- la bondat, l'aprenentatge, la llibertat, el coneixement, l'amistat/amor... coses tant bàsiques que tots hauríem d'aprendre, a mi em va quedar clar que no en tenia ni idea, i ja em va semblar un bon principi. Em passava una mica com l'animal que sent que te gana però no sap que en té (+o-..), ho podia viure, però no m n'adonava que ho feia -per dir-ho d'alguna manera encara menys orientativa-.

Una de les coses de les que de vegades em lamento en plan creixement mental propi és haver trigat 27 anys -terrestres .-) - a assolir la maduresa -o equivalent- que tinc ara, i que en trigaré 1 més a assolir la que tindré el proper any, tot això des del punt de vista del que podria haver aprofitat les oportunitats passades, i ja.., ja se que al no aprofitar-les com ara crec que hauria d'haver fet m'han ensenyat com les hauria d'haver enfrontat -del punt de vista actual-, però una mica ho segueixo lamentant, soc humà -en sentit figurat-. També tinc clar que una mica la vida és això eh, i les dreceres per arribar directament a les últimes pantalles estan molt ben amagades, ja està bé, la diversió ve jugant no anant directament al final (the chase is better than the catch..♫♪).

PD: Tot això era la intro d'una altra idea, però ha assolit identitat pròpia i s'estava cruspint a la no-intro..
PD1: potser qda un mica com pedant.. les flatulències son així..

M'he menjat un peix

Per als qui em conegueu una mica, sabreu que no menjo res que surti del mar.

La idea de tenir 1/3 de la piràmide alimentaria en desús tampoc és que em resulti especialment atractiva, i per molta depreciació que hi hagi del metre quadrat, si la piràmide és relativament proporcional doncs hi ha molt potencial agafant olor a tancat.

Total, q resulta que sota el nom de filet de gallineta -i d'una fina capa d'arrebossat- s'hi amaga un peix, toma false friend!. En fi, que com era en un dinar de compromís me l'he hagut de cruspir, però porto tot el dia que no me'n ser avenir, m'he menjat un peix..!