28/12/13

Proposta d'una democràcia més directe i representativa

Tenint quasi tota la població accés a internet, la possibilitat de participar més directament en les decisions ja no és un mite.

Les bones pràctiques de governació son clau per a la correcta evolució d'una societat. I se'n porta filosofant des de la república de Sòcrates/Plató i de molt abans. No pretenc presentar un nou model de democràcia, però si proposar un mecanisme per a una major participació en que:

  • Tots podríem ser representants del "poble", des de nosaltres individualment com a unitat mínima, fins a tota la població com a majoria realment absoluta (filòsof rei?¿).
  • Ens podríem "donar el vot" a qualsevol dels representants, de manera que tindrien el poder del nostre vot. Podria ser per assumptes puntuals, o per la totalitat -com ara-.
  • En qualsevol moment podríem "retirar el vot" si sentim que el representant ja no ens representa.
  • En les votacions de decisions de govern, la representativitat s'avaluaria de manera continua degut als dos punts anteriors.
  • Les decisions de govern es farien efectives amb un retard de n-dies per a permetre la correcta reflexió. Si passat el període segueix havent-hi prou consens, es tira endavant.

El que m'agrada es que: 
  • No donem "carta blanca" durant 4 anys.
  • Cal renovar anualment el nostre "interès", si no en tenim prou, perdem la veu fins que el renovem.
  • El ciutadà que tingui interès, es pot involucrar en totes les decisions. El que tingui més confiança amb una línia de pensament es pot subscriure a una associació política i segueix com fins ara.
  • En teoria el interessos del ciutadà estarien millor representats.

Els perills que hi veig es sobretot el populisme i la impredictibilitat de la munió. Faria votacions poc trascendentals de prova per a estimar la maduresa col·lectiva.

PD: fa uns anys vaig estar temptat de crear un partit de caire municipal per a posar en practica una aproximació d'aquesta idea, però com el domini www.faq.cat ("FinsAlsQllons.cat") ja estava agafat i no tenia temps per pensar un nom millor, es va quedar com a idea, fins ara.

2/11/13

Valoració Representativa de la riquesa monetària enlloc del valor Absolut


Després del metabolisme, potser la inflació -i la híper més encara- és la forma més brutal d'apropiació.
Jo, amb l'ajuda d'altres

Res significa res per si mateix sense estar contextualitzat (ni el propi res!!). Saber que tenim 1.000€,$, ¥ o ¤ no ens diu res si no coneixem la resta de diner acceptat que hi ha al mon.

Si en el global la massa monetària, de cop hi apareixen diners nous, però que no ens arriben, nosaltres de retruc perdem riquesa, la nostra porció empetiteix -vídeo didàctic del BCE-.

Aquest diners apareixen, resumida i  principalment, per dues vies:
  • Un banc central fa una injecció de liquiditat. Per exemple, emet 1.000.000 d'€ nous.
  • La banca privada dona préstecs a través de la reserva fraccionaria, creant un efecte exponencial virtualment infinit. De l'1% a Europa des de 2012.
    • Per exemple, amb aquest 1.000.000 d'€, tenint un coeficient de caixa del 2%, en podria deixar 50.000.000€, 
    • que un cop dipositats en altres entitats es podrien convertir en 2.500.000.000€
    • i repetint la operació per 3er cop 125.000.000.000€
    • fins a la fi -ja veurem de qui-. (El límit és en la capitalització?)

Les últimes dades del BCE donen que hi ha 9.349.664.000.000€ a la Eurozona de l'agregat M3, el total. Al 2003, 5.573.407.000.000€. Ha augmentat un ~67% en 10 anys (l'M1 un 119%!). Pocs tenim la capacitat de fer que la seva riquesa assoleixi aquesta rendibilitat, i per tant la nostra porció de riquesa tendeix a reduir-se.

La meva proposta es que el tenir N € passés a ser anecdòtic i és valorés el % d'€ que es tenen envers al total del que existeixen.
Per exemple, 1000€ ara serien 0'00000001069557..% del total d'€. O 10,695 Nano% per fer-ho més planer i menys insignificant.
Si l'any vinent el total de massa monetària augmentés el 3%, i l'interès que ens paguen pel nostre diner es 2%, aquells 1.000€ passaríem a tenir 10,591 Nano%.
Que ara tenim 1.020€ no es rellevant, el rellevant es que hem perdut ~1% de poder adquisitiu. Sense dedicar-s'hi, costa de percebre.
Per a que fos útil, s'hauria de fer sobre la massa mundial, sobretot el dòlar, però sense deixar-se la resta.

Aquest efecte porta passant sempre, però ens costa molt valorar la seva repercussió. Notem que tot puja a un ritme més ràpid del que podem pujar passivament.

Sembla que mantenir aquest ritme d'augment de la quantitat de diners sigui la única manera de que no s'acabi la partida. Però ens hem de protegir de l'efecte que te sobre nosaltres, i de tant en tant provocar la reflexió i el recordatori de que tots aquests mecanismes haurien d'estar enfocats exclusivament al nostre servei i sostenibilitat futura, i no derivant en una perversió del sistema per a benefici de pocs.

La entrada pretén fer èmfasi en un mode relativitzador de valorar la riquesa més que anar contra la inflació (que també hi va, tot i que també pot servir per fer espavilar i etc.etc.).

PD: he estat dubtant sobre si usar M0/1 enlloc de M3. M'he decidit per l'M3 perquè encara que sigui diner que no circula, tampoc el tindran dins el matalàs, i afectarà, indirectament. Potser els que en saben més que jo tenen una altra opinió, que m'encantarà escoltar.

11/8/13

Disseny intel·ligent vs recursivitat prova/error

Al aturar-se a admirar la exquisida complexitat i equilibri amb que funciona el nostre cos, o la natura en general, no és estrany que les primeres explicacions tirin de dogmes creacionistes.

Quina era la probabilitat que des de l'escenari inicial, una roca qualsevol, donant voltes al costat d'un estel qualsevol donés lloc al que som ara?

Des del paradigma de la Informàtica:
Si be la hipotètica funció aleatòria evolució() no ha de provar totes les combinacions (en cada mort sense descendència fèrtil finalitza un fil d'execució), la profunditat del sistema és immensa, manté continuïtat de la 1era forma de vida fins a nosaltres (molts èxits reproductius seguits!). 
És un plantejament totalment exponencial (NP), i tret de que en cada instant es creïn universos pels valors de cadascuna de les variables que existeixen -voldria dir que som una instància d'alguna cosa quàntica-, un problema exponencial, només es pot resoldre amb temps, i optimització (la mort marca per on no seguir provant). En xifratge de dades p.ex., no s'aconsegueix que quelcom sigui indesxifrable, però sí que no ho sigui en magnituds temporals humanes (segles). L'avantatge que te l'evolució és que el temps corre al seu favor -al contrari que per als qui naixem-.  
És, com si en programació declarativa s'especifiquessin les lleis físiques de l'univers i es definís com a solució la perpetuació de l'existència -la espècie pot variar-. Aquest plantejament només te dos finals. Mor tota la vida, o la simulació de vida sobrepassa al sistema i aquest col·lapsa ("Not enough memory", "Unexpected error", pantallazo azul, entropia, etc.). Només pot ser infinit en el mon de les idees.
Hi ha gent de la NASA que va més enllà, si podem simular, perquè no som una simulació? Interessant. Si som simulació, sí tenim creador -que no dissenyador-.

Antena creada (també patentada) mitjançant algorismes genètics (prova/error),  per LIR.

Pel camí d'aquesta evolució és normal que quedin detalls millorables (dir menys intel·ligents és passar-se). Un és el cas del "recurrent laryngeal nerve" provinent dels peixos, que al creixer'ls coll i separar-se el cervell del cor, va seguir passant per darrera d'aquest, enlloc de fer un by-pass. O el cas dels mugrons en els homes, que no tenen utilitat (ehem, utilitat útil...)

Com de poc òptim pot resultar

En la part de disseny intel·ligent que sí que crec -tot i no causar-me simpaties- és en la de l'auto-disseny. Començant per pròtesis i passant per l'ADN sí que crec que la humanitat arribarà al disseny intel·ligent.



El més intel·ligent -per mi-, és que ens esforcem a dissenyar-nos a nosaltres mateixos, en base a l'esforç i la honestedat i mentrestant poder gaudir de com ens torna el bé que fem als demés!   (i si fem un blog, al menys que no sigui tant tostón)

26/5/13

~Poema

Fa poc vaig passar uns dies amb febre. Amb l'augment de la temperatura en un sistema tancat, es poden crear sobrepressions. La primera nit febril (7-5-13), després d'una bona catarsi, em va venir l'impuls d'escriure el següent:

D'entre la infinitat d'universos potencials que es creen en cada bifurcació,
Estic content d'haver escollit aquesta ramificació de camins; tot i que n'hi havia d'altres que m'haguessin permès sortir abans de la maranya, i rebre la llum.
La meva satisfacció es immensa en imaginar els fruits que en poden sortir.. d'aquest capullito de alelí
Estic descobrint que només fent arrels em serà molt difícil crear fruits per a compartir
i sovint em perdré perquè en la foscor del subsòl no hi ha estrelles que seguir. 
Així que si us plau, serviu-vos vosaltres mateixos,
i deixeu-ne el cor a la vora
perquè es fusioni amb la terra que em sosté,
la pluja el beneeixi,
i puguem fer més ferma la muntanya.

Remarco que està escrita "del tiron" al telf. No se com millorar-ho, així que només corregeixo detalls i ho comparteixo, que em ve de gust.

31/3/13

Males pràctiques rel. amb concerts

Veure, i viure, música en directe és una gran oportunitat per deixar gaudir als sentits i fins i tot alliberar sentiments.

Darrerament però, hi ha certes pràctiques en augment que a estones priven de que el ritual concertero sigui complet -l'experiència permet esquivar-ne algunes, però no deixen de ser-hi presents-.

  • Les entrades son cada cop més lletges. Han passat de treballs artístics a fotocopies de fotocopies, i pagant 3€ extres per distribuir la fotocopia. És confirma el "timo".
  • Amb el sistema de les fotocopies, hi ha opció de pagar assegurança per no assistència, i els events "grans" es noten "sold out"-entrades esgotades- artificials, i les entrades passen a distribuïr-se per webs de reventa en packs de 6 -el màxim que permeten comprar a la vegada-. Pel proper concert de Rammstein vaig trobar ~100 packs de 6 entrades mínim 30€ més cares.
  • Els que et criden les cançons a les orelles. Jo també me les se, no cal apuntador gràcies.
  • Els qui no paren de fer fotos o vídeos. És una autèntica epidèmia. Veus un concert de lluny, i tot son pantalles LCD de poques polzades tapant al personal. Total, per fer desenes de fotos dolentes que no es tornaran a mirar o vídeos amb un so infumable que ni tremolen al ritme de la música.
  • Els qui dues cançons abans que acabi el concert recorden com de durs eren de joves i es dediquen a tocar la moral irrespectuosament. El mateix per als qui es "colen", perquè si, cap a les primeres fileres.
  • I per acabar, el qui es treuen la samarreta. Entenc que els mascles alfalfa necessiten exterioritzar lo durs que se senten, però que busquin altres maneres, es molt desagradable sentir-se una pastilla de sabo lliscant entre cossos parcialment nus i suats.   ...i masculins .-P
Els Deep Purple son el que s'endevina radera els turistes de concerts.. (2017)

Jo m'ho passo pipa eh, son detallets pijos, l'important és el que passi a l'escenari i la connexió, i la desconnexió.

3/2/13

Teories segurament falses


L'ordre, és el mecanisme per a una correcta gestió, i més quan conflueixen interaccions complexes i determinants. En el cervell també és així. Hi ha una enorme maquinaria que absorbeix els recursos per a gestionar els processos vitals, motrius, cognitius etc.etc. Les bastes necessitats de "potencia mental" d'aquestes activitats més crítiques, deixen sense aliment a la part del cervell més entremaliada, on flueix la creativitat
És però, quan tenim el cervell actiu ocupant-se de processos complexos convertits en rutinaris -p.ex. quan ens dutxem, sortim a córrer, cuinem o conduïm- gràcies a la creació de processos específics a resoldre aquests "problemes" que ja no necessitem la concentració del primer dia i ens podem permetre destinar aquestes puntes de recursos a potenciar els fils més caòtics de la part creativa i anar esperant a acumular "Erureka"s.

-.

La tendència natural dels sistemes, és l'equilibri. Hi ha inacabables exemples en física. L'Univers mateix, amb la seva expansió, tendeix a buscar aquest equilibri. 
Entre el bé i el mal, també existeix aquesta relació. De manera que quan apareix algú que encarna el mal, propicia el bé en la mateixa magnitud i sentit contrari per tal de mantenir l'equació. Per contra, si "generem" "més" "bé", apareixerà un mal per a compensar-ho. Per tant el que hem de fer no és tant ser bons o dolents, sinó tractar d'actuar amb justícia. Això sí, davant el dubte, millor ser bons, i ja inventariem un axioma que ho faci encaixar  .-P

-.

Tal i com en cada cèl·lula tenim l'ADN que ens defineix, en cadascú de nosaltres hi ha la clau per entendre l'existència. Desenvolupat en una entrada anterior.

-.

Les funcions aleatories, per a obtenir resultats diferents fan distintes operacions agafant com a operants certes variables llavor (p.ex. rellotge). La nostra forma de ser diferents, tot i tenir idèntic ADN, és agafar com a llavor l'estat de l'Univers en la nostra instanciació. A la pràctica de provar d'esbrinar per enginyeria inversa l'impacte d'aquesta funció se l'ha anomenat astrologia.
Això sí, la instància es crea en la fecundació i no el naixement.

-.

Un cop no quedin éssers vius, La Mort morirà. I quan no hi hagi mort, tornarà a aparèixer la vida, i el segon ésser a néixer tornarà a ser la pròpia mort, fins a tornar a ser l'últim. Queda el dubte de si morirà de fam, d'aburriment, morirà d'èxit, o exercint de Mort, com diu a la seva tarja -ser el sacrifici d'un per a un mateix és complexe-.