Arguments per pelis de serie B (II)

 

La única supervivent d'un accident mortal, es dedica a fer ofrenes florals a d'altres accidents imaginaris a la carretera, per a conscienciar als conductors. D'aquesta pràctica en fa la seva raó vital.

Escull molt bé els llocs. No agafa qualsevol barana, fanal, pedra o mur. Va voltant i quan sent que el lloc és el correcte, s'atura i comença el seu ritual de recrear l'accident que està evitant.

Coneix la família que tornava de vacances, al noi que celebrava l'aniversari amb uns amics o la parella que estaven tenint aquella discussió. Ho sap tot d'aquestes persones, la seva història, què els passava pel cap, els seus somnis i les seves pors. Els posa les flors que els hagueren agradat, potser una petita frase, i hi fa un petó per acompanyar-los en el dol.

Els estima a tots, tant, que els està salvant la vida.

Un dia mentre circulava, just acomiadant al sol rere les muntanyes, de cop, te aquesta forta sensació pròpia de ser en un "nou origen de la vida", com li agradava anomenar-los. Reconeix l'horitzó farcit de pins, la paret de roca també li resulta familiar, com es dibuixa la propera corba o inclús la cançó que podria estar sonant. Te clar que és l'indret del següent altar.

Va minorant la marxa, i sorpresa, veu per la finestreta del cotxe que no ha estat la primera a deixar un recordatori en aquest emplaçament. Clar que ella no ha inventat el fet de posar flors, però li sorprèn la coincidència. Algun dia havia de passar, pensa. Tracta de parar-hi atenció, però ja va fosquejant i no és capaç de copsar-ne massa detalls. Atura el cotxe uns metres més enllà, a l'entrada d'un camí, i fa cap fins a l'ofrena acabada de descobrir.

No era estrany que mentre començava a conèixer les circumstàncies dels qui salvaria, se li entre-creués la seva pròpia experiència. Aquesta vegada també li estava passant. Potser una mica més i li costava visualitzar als nous éssers als que ja sempre l'acompanyarien.

Just al tombar un roc, ja hi era. De cop, es queda glaçada al veure les flors. Lliris blancs. Un lliris als que la tija havia cedit a la tristor i miraven cap abaix com si fossin campanetes. Mai abans havia posat lliris blancs. Eren la seva flor preferida. Al incorporar-se a veure el gravat que les acompanyava, un formigueig potentíssim del més enllà la travessa de cap a peus; al llegir seu nom.

"             " 

Al descobrir que el corrent de pensament de l'utilitarisme, del qual n'és l'ideòleg, és inútil, l'únic membre de la germandat dels fills únics, empren un viatge al no-res per a retrobar-se.

Aquest, el porta a fundar el col·lectiu individual de comunitats unipersonals dels extremistes moderats, origen del moviment estàtic neutrista.

Només van transcendir missatges com +0, o *1, una nota confusa sobre una bandera transparent, i pàgines amb la llegenda il·legible "the right to be left blank".

La seva desaparició, que va passar desapercebuda, va ser precedida per la conclusió unànime que el més neutre era no existir.

Text you later 

Les companyies de telefonia, quan passa cert temps, tornen a donar a altres línies números de telèfon que abans ja tenien usuari i consideren donats de baixa.

Aquesta història tractaria d'algú que escriu via app de missatgeria a algú estimat que ja no hi és, i resulta que a l'altre costat hi ha una persona que desperta una nova relació.

Fragmanets de la llunyania

L'heli és l'element conegut més abundant de l'Univers després de l'hidrogen. Tanmateix a la terra ja s'ha tornat increïblement escàs, degut a que al ser molt més lleuger que l'aire, tot el que s'allibera creua l'atmosfera fins l'espai.

Una empresa de mineria espacial, porta temps seguint una gran massa de meteorits, que parcialment estaria formada per un material d'una densitat mai abans coneguda.

El pla s'executa de meravella; una petita explosió d'un míssil balístic, i una sèrie de petites contra-explosions, permeten separar i frenar part de la cua d'asteroides sense malmetre'ls en excés. Uns robots els engabien a unes estructures lligades formant uns paracaigudes gegants, i els empenyen a l'atmosfera, capturant pel camí tot l'heli possible.

Des de la superfície, descendint lentament del cel, unes aparents meduses, d'ungles gegants, del negre més obscur vist mai omplen una part del cel . Algunes tenen tres potes, altres fins a sis. Curiosament, com en un esbart d'ocells volant o un banc de peixos, entre elles mantenen certa harmonia.

Per un gir en la direcció del vent, han acabat caient a desenes de milles desert amunt d'on estava previst. Els globus, ja aterrats a la llunyania, donen la sensació de se una colònia de fongs gegantins. El primer a fer-hi cap és el tot-camí de l'equip de geòlegs. Mentre no arriba la maquinaria més pesada, fan cap al l'estructura acabada d'ancorar.

Les gàbies que lligaven les roques als globus-paracaigudes es veuen força malmeses, segurament d'entrar a l'atmosfera. La sorra al voltant les roques alienígenes sembla impregnada d'aquest sutge negre de l'espai. Noten el desert més pesat, marejant i esgotador, inclús certa manca d'oxigen.

Aquella nit al campament, tot l'equip va tenir somnis molt estranys, durant la limitada estona en que varen poder conciliar.

Bromejant, els dies anteriors es reien de "les roques de Lovecraft". Ja ningú feia aquesta broma més, i menys al veure a trenc d'alba que eren notablement més petites, de les que encara quedaven restes. S'havien mig desfet i filtrat al sòl, que ara era d'un desconcertant negre, que s'estenia més enllà dels peus del campament.

En només 2 dies, no en quedava cap resta de roca a la superfície de la terra. Tan sols les mostres que es van prendre en la primera inspecció, que ara donaven unes lectures encara més anòmales.

Durant aquests dos dies que va estar habitat el campament, l'ambient va ser irrespirable. A la possible bogeria que poguessin portar aquests cossos, presumptament inanimats, del més enllà, s'hi sumava el caos de tota una empresa a la deriva; l'heli s'ha perdut tot, les roques també.

El mon ja ho coneix i la pressió de la direcció, de les autoritats i la premsa consumia la mínima capacitat de fer raonaments que pogués quedar. Ja s'havia detectat en pous d'aigua de consum humà i varis membres de l'equip eren ja il·localitzables..

NDR: entre nosaltres, tenen tots els números d'acabar malament, però podríem fer un final en que aquesta invasió aniquila tots els mosquits, i fa de la terra un lloc millor.

Arguments per pelis de serie B (I)

És cert que la realitat supera la ficció, però la ciència ficció o la fantasia, en alguns moments, passen per sobre.

Això son algunes idees que m'hagués agradat dur a terme. Una sinopsi.

En el "llegeix més" hi ha la continuació de la última, que és més elaborada (originalment escrita amb el teclat numèric d'un telf!).

Readme.txt

Un personatge tracta de fer massiva la 2ª part d'Evil Dead (s'obre un portal infernal al reproduir la gravació que un investigador fa recitant en veu alta el Necronomicon). 

El protagonista es considera misantròpic, però alhora és massa covard per fer-se voluntari de la seva causa i s'enfocarà en crear "paranys" a la humanitat. 

En sentir-se ferit en l'orgull promocionant la seva idea en un cercle íntim, i després de tornar a fracassar tractant d'emetre-la en una radio local, portarà a terme el seu pla des de la marginalitat. 

Als anys 90 ho intenta fent CDs pirates amb l'arxiu readme.txt contenint la transcripció dels versos fatídics. Sense èxit. Te algun possible assoliment aïllat enviant el text a actors de veu que contracta a distància, però mai s'acaba de confirmar.

Amb l'arribada de youtube, comença a fer varis canals que esdevenen molt populars, i quan ja te desenes de milers de visites, en tots ells i penja un vídeo amb un sintetitzador de veu que els recita. 

Les conseqüències son per a la 2a part.

l'antídot que havia de portar la salvació

Vampirs in outer space

Una societat secreta vampírica, s'organitza per formar part d'un llançament a l'espai. El seu propòsit és colonitzar un planeta amb la mínima exposició als raigs del sol.

Es fan astronautes, participen en un experiment sobre com es comporta la sang creada sintèticament a l'espai. Un cop en òrbita, liquiden a la resta, i tot sembla un accident. Es queden sense suport vital, però tampoc el necessiten.

Habiten la cara oculta d'algun planeta veí i des d'allà tractaran de fer una colònia i repetir la operació de trasllat algunes vegades més.

Potser seran els futurs aliens? O ja en son els presents..?

Hufu

Un grup de col·legues/amics que son vegetarians i/o hippies, sortint del campus, decideixen que aniran de cap de setmana a una casa a la muntanya. Un d'ells, que sempre busca enriquir la dieta, recentment havia sentit a parlar del hufu i just li acabava d'arribar una comanda. 

Allà tot molt bé. Fan una BBQ on mengen hufu, tots menys algun que no li "mola" el rollo hippie/hipster/vega/alternatiu, tot genial van fent bromes etc. 

Per la nit es troben 2 que anaven a veure si n'havia quedat més -i és q el hufu, com la carn humana, quan la tastes és el principi del fi, (when you live the flesh is the beginning of the end) allà parlen del que els ha agradat menjar-ne i com de reconfortant és moralment la dieta sense carn.

Ad astra per erratica

No es coneix d'on havia estat nadiu, de facto, era forani d'arreu. Tenia noms i cognoms estrangers els uns vers els altres, però excepte en documentació antiga, ja feia molt que eren unes sigles apersonals les qui el representaven. És més, la majoria dels qui coneixen a dia d'avui aquesta barreja de sigles feta acrònim, ni saben que originalment correspon a un individu.

Era el que es considera un home fet a si mateix, i seguint aquest raonament, pretenia ser també el que decidís quan des-fer-se. En va fer d'aquest dret adquirit, la seva obsessió. Aprofitava totes les oportunitats per revelar-se contra l'statu quo, el de la biologia també. Es considerava el seu propi axioma, i conseqüentment n'avorria la resta (p.ex. que la representació de la eternitat hagués de ser una figura sense fi ni inici, i presentava la semi-recta com la demostració que la infinitat pot tenir origen. A mode anecdòtic, fins i tot la seva signatura acabava com una semi-recta creuant el marge de tots els documents).

La longevitat és una idea que sempre havia portat en si (bona mostra n'és la cicatriu que li voreja el polze dret, fruit d'un púber intent embriagat d'eternitzar la seva línia de la vida). Però tot es va desencadenar per un edeveniment desconegut per tothom, fins i tot per l'autor d'aquestes línies, que va afectar profundament al protagonista. Des d'aquell precís instant va silenciar la seva veu interior, es va desprendre d'allò que dóna humanitat, la calidesa es va dissipar, la tendresa va assecar-se i va arrencar el color al records que havia acumulat fins aleshores; i deixant de recórrer'ls, es van anar esvaint.

Renunciant a estimar, es va fer invencible, alhora que es feria de mort.

Va crear al seu voltant una constel·lació de persones jurídiques que, perseguint diferents propòsits cadascuna, totes giraven entorn a la permanència del seu creador. Des de centres d'investigació, empreses energètiques, d'infraestructures, banca d'inversió, totes participades per entitats participades entre elles amb molta recursivitat i ofuscació. La teranyina era tant espessa que eren contades les ocasions en que necessitava del contacte de persones físiques.

A aquesta cuirassa, nascuda de la por i alimentada pel sobre-desig, li va donar entitat de fundació -"per al manteniment de la vida"-. Durant anys va estar donant forma als estatuts i la seva autonomia per assegurar-ne la supervivència, que n'era la seva pròpia. No hi havia condicions per a aconseguir el propòsit, doncs no es poden sobrepassar els límits de la humanitat sense sobrepassar-ne també d'altres.

Raonablement abans d'arribar a l'hivern -literal- de la seva vida, ja tenia el full de ruta en execució. Fent us del seu poder i a canvi d'importants pactes econòmics i estratègics -i personals- va aconseguir tenir el seu propi estat de vint quilòmetres quadrat a Berlin, Conneticut (durant anys va intentar tenir-lo al Berlín original sense èxit, -aspirant a la companyia dels Àngels que tants cops havia vist rondar per l'Alexanderplaz-). Els estatuts es van tornar constitució -que es va conèixer popularment com "les voluntats"-, i es van nacionalitzar tots els seus actius.

L'inici d'aquella expedició en el temps es va materialitzar en unes instal·lacions, que ocupaven la pràctica totalitat del nou estat (al que va anomenar X, una creu en el mapa, per Xanadú, seguint el joc als qui l'anomenaven citizen K), orientades a la criogenització. Aplicant els avenços de les investigacions en recerca, i desafiant la graduació fahrenheit, es podria mantenir el connectoma intacte, que és on en teoria roman el nucli mental de l'individu. Com era un procés en desenvolupament, un cop fets estudis amb animals, es va començar a criogenitzar voluntaris, això va portar certa notorietat indesitjada. Des d'aquell moment res més va transcendir de les fronteres.

Es va connectar a una màquina, i va desconnectar-se del mon.


[..]



I aquí sóc jo, l'ànima, el daimon, la consciència, una "veu"..? trencant la meva letargia per mitjà d'un pervers recurs literari que em fa conscient d'aquesta desesperant agonia que "visc". Crec ser en una teranyina de quasi cent mil milions de neurones i les seves corresponents sinapsis, capturat en vida, esperant una apòptosi que m'alliberi i que mai arriba.

Visc en una nit d'hivern perenne, en que l'alba no es trenca i ja fa molt que es va pondre el sol. Una nit d'una foscor que faria empal·lidir de vergonya al negre de dir-se'n i acomplexar la mateixa buidor de l'espai.

La por a estimar, la por a ser ferit és el que m'ha portat a aquesta situació. Vaig escollir el camí de la impermeabilització. I tot i tenir la cura dins meu, cap veu de fora va tenir mai més oportunitat a despertar-la.

Sóc en un cos tan buit, com fred n'és el cor, que un temps ençà bategava vigorosament i somiava amb els batecs que se li unirien. Un cor, ara convertit en un element més d'aquesta inhumana presó de gebre en criptobiosi.

 El mitjà és humà, però la culpa em pertany.


[..]

Havia fet de la solitud la seva acompanyant més fidel, però fins i tot a aquesta va acabar deixant enrere; igual com ho havia fet amb la vida molt abans.

[..]


Ja en l'era en que els fills dels fills ja no eren fills de pares, un dels hereus de la segona nissaga de marmessorns -figura re-interpretada al llarg de la història- va poder complir amb un dels capítols de les voluntats, i la empresa va deixar d'estar en mans humanes. La intel·ligència artificial HAL 9000.1 passava a ser responsable del compliment del mandat.

Fins ara, només una ínfima part de la humanitat s'havia beneficiat d'aquest designi. Amb l'arribada del nou gestor, i la seva optimització, diligència i lleialtat al pla, aquest grup es va anar reduint, i enutjant -tot i tenir dipositades esperances vitals-. Aquest va ser l'inici d'una de les èpoques més fosques de la humanitat, les cicatrius de la qual son de tal magnitud que no necessiten de més testimonis del patiment i els errors comesos.


[..]


Eventualment, un filòsof, que va arribar a administrador de sistema, va poder dialogar amb el nucli de la IA. Van reflexionar sobre com el bé comú portaria a uns resultats potencialment molt més satisfactoris que no es podrien obtenir amb les mesures d'auto-protecció de la versió aleshores existent.

Això va donar lloc a una nova interpretació revolucionaria de "les voluntants" i va derivar en l'era de més prosperitat, racionalitat, i interaccions socials i polítiques més satisfactories de la humanitat i post-humanitat.



[..]



En l'últim annex al text de les voluntats, i atès que cap dels voluntaris retornats ho havia fet satisfactoriament, es va fixar l'era en que s'apagués el Sol original com a límit per a la última prova restant.

Fa uns instants, ha mort la última persona del programa de testeig. Fins que no s'asseguri el retorn a la vida en plenes facultats, el marmessor no pot abandonar les seves funcions i el programa ha de continuar. La condemna pot fer perpètua aquesta eternitat finita sense fi.


[..]


Ja no queda tota una eternitat per aprendre. He perdut l'esperança, sento desgast i abatiment.

Creia tenir-ho tot aquesta vegada, però em sento trist i decebut. 

El meu càstig l'entenc sobre-dimensionat. He crescut com mai abans, i em mereixo poder tornar a la vida.



Em dirigeixo a tu, lector, per última vegada, per demanar-te que visquis per mi, en la poesia i la virtut, i que la realització d'aquesta voluntat doni sentit a la meva vida no viscuda.

Epíleg d'una primera vida

He tornat a rebre la llum del qui va crear les estrelles i va encetar el moviment. Aquesta llum original i joiosa que d'entre les innumerables satisfaccions que dona, ben poques o cap poden ser descrites tan lluny de la divinitat.

L'he rebuda abans de rebre la de cap de les seves astrals creacions.

Que ningú senti llàstima de mi per no haver viscut la vida, n'he viscut la primera, al complert, que per desviscuda, de vegades es menystinguda i sempre oblidada.

Aquesta càlida foscor, la tendre viscositat que ara començava a degustar, el ressò de la vida brollant arreu, han conformat el meu santuari. Del res al tot, de dins enfora, he viscut i gaudit cadascun dels moments del meu esdevenir holístic. He sentit el que ni els àngels podran sentir mai, i m'he nodrit del mateix amor del que n'estan fets.

[...]

Ara, mentre camino sobre les cendres d'uns somnis que mai podré somiar, vaig xiuxiuejant els noms que hagués pogut tenir, canto les melodies que més m'haurien agradat, somric per les experiències que voldria haver fet meves i vesso les llàgrimes que ja no vessaré. Amb la vista enterbolida pel plor, travesso una vida que ni tan sols havia desitjat mai abans. En aquest moment reconec la humanitat en mi, sinó, de quin altre mode hagués pogut sentir ara aquests anhels, jo, que vinc, i vaig, a la virtut?

[...]

Per als qui em sento tot compassió és per als meus pares, perquè ells ja no recorden el que sí van saber, si bé conèixer la ferida no allibera del dolor.

M'agradaria, però, que tothom entengués que jo vaig escollir -com tots hem de fer- aquest destí d'entre la resta de destins que no podien ser evitats, amb l'esperança que em pogués tornar a arribar ràpid el meu torn, i compartir alguna de les vides properes amb un pare que ja vaig tenir, i que ell em va tenir a mi també.

Així és com funciona i ho hem de fer el millor que puguem.

Poden les ànimes sobreviure a l'entropia?

En el futur, -que és allò que ve abans de l'autèntic futur, i així recursivament- els nadons també ploren, alguns però d'una manera diferent. Diuen que algunes llevadores poden captar la subtilesa dels plors, però en una societat tan avançada com la nostra, com per un simple indici condemnarem a l'ésser carent d'ànima? i més comptant amb la brutal arbitrarietat de la realitat.

La premissa bàsica a la que ens podem aferrar per a creure en l'eternitat, és que per al que no hi ha fi, no hi ha inici. Potser per això hem cregut sempre en l'inici de l'Univers, perquè el seu final és veu cert. I de la mateixa manera a l'inrevés, el que no te inici, no te fi. 

Essent doncs les ànimes eternes, i seguint aquest axioma, entre d'altres destins perversos, estan condemnades a ser constants en nombre. El problema ve quan la biologia sobrepassa el límit de l'hipotètic disseny caòtic sobre el que ha anat funcionant el nostre sistema evolutiu.

Però aquesta no és una qüestió vàcua per a individus de lliure pensament -i normalment també lliures d'obligacions-, aquesta és la situació en que ara ens trobem. Una situació d'autèntica pandèmia, en que cada naixament destil·la un dramatisme desconegut fins ara en la història de la deconstrucció i posterior re-construcció de la raça humana.

Com de costum, el nivell de dramatisme el posa la perspectiva des d'on es mira, cosa que acostuma a ser un eufemisme proporcional a la distància a la que vivim el drama en qüestió.

• per a alguns és un estímul per insistir en l'oxímoron que és el creixement continu -tot i que fins ara la tecnologia ha jugat sempre en la seva contra- i desincentivar el creixement demogràfic, posant un topall de facte semblant al que va existir a la terra, el planeta originari, en el seu moment.
• en moltes cultures arreu, han sorgit diferents mètodes discriminatoris -paràmetres dels fetus, proporcions en l'iris, freqüencies dels brams..- la majoria derivant en abortaments il·legítimament penats i no perseguits o en abandonaments, propiciant diferents tipus de comunitats allunyades de les ciutats-estat.
• fins i tot certs grups han arribat a dir que és el concepte de les ànimes que és erroni i es tracta d'algun altre tipus de succés.
• i encara més salvatges han estat els que han entès que la lliçò era que alguns mesos abans de finalitzar un embaràs calia augmentar la població d'ànimes per assegurar una descendència sana, alliberant-les de les seves obligacions corporees actuals.
• per a aquest últims, i tants d'altres en estat fecund, els suicidis o el accidents ja eren menys tràjics, alguns els consideraven fins i tot actes de generositat còsmica.

Com en cap altra epidèmia anterior, aquesta crisi és veritablement universal i potser fins i tot l'únic nexe comú a tota la existència. No distingeix ètnia, classe social, adaptacions genètiques o diferencies geogràfiques. En cap de les grans catàstrofes que s'estudien, des de la desaparició dels dinosaures -pestes, malàries, crisis econòmiques, irradiacions de les atmosferes etc.- hi ha hagut una democratització tant equitativament distribuïda.

La idea que Sòcrates/Plató* expliquen a través del mite d'Er per a entendre el funcionament del cicle de les ànimes, és que en algun món o dimensió paral·lels, hi ha un ramat d'ànimes, amb personalitat, a les que se'ls hi van oferint diferents vides a mida que es generen noves oportunitats -naixements- i dins del possible, van escollint -és per això que quasi tothom accepta el seu origen i se sent orgullós del que aconsegueix?-.
Pels comportaments que s'estan registrant, sembla que podria ser una forma de funcionar vàlida, afegint-hi que no tenen la capacitat de no-escollir, i d'alguna manera el cicle de reencarnacions és incesable. 

Si a això hi afegim algunes consideracions dels clàssics com que els qui es sotmeten al vici i viuen en el desequilibri al marge de la seva veu interior, el seu daimon no els podrà guiar l'ànima al punt de partida, o que excepcionalment, quan s'arriba a l'equilibri més virtuós i il·luminat, l'ànima queda alliberada, no fem més que agreujar el problema. 

El fet que una part important de població sigui la de les colònies, i la proliferació d'unitats de subsistència autònomes no ajuda a poder treure conclusions empíriques globals al respecte.

[...]

És a partir del primer mes quan es comença a percebre la presència d'ànima, en alguns casos es permet arribar fins als cinquanta, però aquest període de gracia és més un exercici d'empatia per a permetre que l'esperança doni pas a la realitat que a un bon ús de la tècnica estadística. És llavors quan es comença a parlar de nens "complets" i nens "absents".

A aquestes pobres criatures humanes -n'hi ha que fan aquí la discriminació entre "humà" i "persona humana"-,  d'alguna manera, se'ls beneeix d'una comprensió que mai abans s'havia mostrat envers a cap altre col·lectiu. Universalment s'entén que no es culpa d'aquests individus la seva fatalitat. Desperten cert instint amagat en el nostre ADN, molt més enllà de la llàstima, i pocs estan disposats a prendre el paper de segon butxí o de còmplice. És per això que és comú en la majoria de colònies que se'ls deixi créixer i finalment se'l porta a l'exterior -prèvia esterilització-, on fan la seva vida com qualsevol altra raça, doncs això és el que esdevenen.

[...]
[...]

Un nen absent, de tres anys naturals -en la mètrica clàssica de l'edat-, després de sobreviure un temps indeterminat amb els de la seva espècie, eventualment és acollit per un educador que va decidir sortir del sistema -o ho va decidir en el precís instant en que d'altres havien decidit que havia de fer-ho-.

Aquest nen creix, i escriu això. Aquest nen era Jo, i encara ho soc.

M'ha vingut una ànima en algun moment? He construït Jo mateix la meva pròpia ànima? o sóc Jo exclusivament la meva ànima? És Déu ara dins meu o he estat Jo el meu propi Déu i he d'adorar el que he fet i el potencial d'esdevenir que hi ha en l'Univers i en mi mateix?


*16/02/2014 originalment creia que era de la Comèdia de Dante. N'he llegit una de les adaptacions que existeixen i no en diu res, de fet ni les considera un cicle. Resulta que és de l'últim volum de "La República".