El sistema en que vivim
És al·lucinant com funciona el mon; unes normes relativament bàsiques aplicades a "la existència". No sobta gens que, enlloc de a la casualitat, el seu origen s'hagi atribuït a entitats superiors.
Som en un sistema en que tot col·lisiona constantment, des dels àtoms a unes pedres gegants que volten salvatge i ordenadament per incomptables galàxies. Un re-equilibri incessant del caos enmig del qual la vida va obrint-se pas.
Aquest univers més físic, és regit per una convergència de forces, de la quàntica més anti-newtoniana, a l'astrofísica, la gravetat espai-temps, els ecosistemes etc., però n'hi ha una que es demostra potentíssima, que és la perpetuació de l'espècie.
Ritus perpetuadors
Hi ha molts exemples al·lucinants; dels cargols que no només son independents per portar la casa al damunt, a la polivalència del peix pallasso, passant per altres solucions al límit del darwinisme. Nosaltres, com a humans, també tenim les nostres coses, i per ser el centre de l'univers les hem arribat a normalitzar.
Per molta evolució que portem a sobre, el relacionat amb la reproducció, o la seva pràctica, segueix movent el món. Si bé han aparegut contra-poders potents com el heavy metal o els videojocs, no podem negar que el sexe es un dels vectors de major tracció humana.
Aquest ritual d'origen animal, paleolític a tot estirar, per molt avançats que ens creguem, encara és el que perdura majoritariament. I és que al ser la perpetuació de l'espècie el major dels nostres objectius, el disseny de tot plegat és fucking (picada d'ullet) excellent, que dirien aquells.
La base, original si més no, seria que la femella ha de seleccionar un mascle que pugui ser capaç de la procreació i el manteniment familiar, almenys fins la següent generació. La selecció ha de ser acurada, perquè implica vora un any d'embaràs i demés inhabilitacions, més la posterior cura dels infants. El mascle d'altra banda, només s'ha de preocupar de donar tantes mostres d'adn com sigui possible.
D'entrada, tot això funciona mitjançant una interfície impressionant, que arrenca quan es compleixen certes condicions; per una banda s'obre un pany i per l'altra es genera una clau. La combinació, si esdevé, va acompanyada d'una alta dosi de plaer, que, donant-se una sèrie de caramboles, obre les portes a la següent generació. En el cas humà, no hi ha època de zel, per tant, qualsevol moment pot ser bo per pensar en assolir el nostre objectiu vital.
Diferents propòsits
A mesura que ha avançat la tècnica, han anat canviant les normes d'aquest ritual; fins al límit que, de tota l'equació, ens podem quedar amb la part que vulguem, posant davant el desig personal al de la espècie;
Podem optar pel tan plaent premi de la pràctica, havent-hi tot de mètodes anticonceptius al nostre abast. Si el gènere de l'altra part no correspon al que la biologia tenia previst, aquests ni caldran. Tenim pastilles que empenyen la biologia cap amunt si alguna cosa fallés i tot.
Si d'altra banda, cerquem la vessant de la supervivència de la humanitat, existeix la reproducció in vitro, ventres de lloguer, l'adopció, diferents formes de comunitats i algun dia la clonació segurament sigui una opció.
Tot i que les normes de la supervivència han canviat substancialment, el patró original és tan potent, que ens agradi o no ens condiciona. És una força que impregna la societat, i ens porta a conductes en que la influència d'aquesta és la única explicació racional a alguns comportaments.
Lluir a l'aparador
Molts comportaments masculins van d'emmirallar-se en aquest mascle alfa que garanteixi tot el que una femella pugui necessitar. Una projecció de dominació i proveïdors de seguretat. Voler tenir bons músculs, fer una bona promoció del recursos propis i nivell de vida, mostrar els molts coneixements importants i totes les les actituds o decisions estètiques derivades (p.ex. cotxes, tatuatges, cabell..).
A l'altre costat impera una pressió social, que pretén ser congènita, que comporta una gran dedicació de recursos en ser atractiva. Al voltant de la idea de projectar la major fertilitat, hi ha una industria dedicada exclusivament a aparentar ser més jove, del maquillatge a alterar l'organisme via cirurgia (p.ex tenir pits més grans per despertar l'interès masculí per la nutrició dels potencials nouvinguts) tot per proporcionar els millors embolcalls, i ser les flors més codiciades.
Per molt racionals que ens creguem de vegades, i molt curiós, o patètic, o inversemblant, pugui semblar aquest comportament, és un instint derivat d'una missió vital, que tot i haver-se desnaturalitzat, d'alguna manera segueix vigent.
Segurament el més sensat sigui acceptar-ho, i portar-ho amb la major dignitat possible.
