Teoria general i incompleta de l'existència

L'humà no és racional sinó racionalitzador. Aquesta és una de les estratègies preferides pel nostre cervell per a sentir-se més tranquil davant del caos, que és la força que impera en l'equilibri que vivim. 

L'estat de l'art de les teories, és la teoria M, o teoria del "tot". Com ara anem a per l'encara més "tot", toca passar de lletra i li poso la següent, teoria n, però en minúscules, d'n-èssima racionalització.

M'estalvio el fer una gran intro sobre el tema dimensions, a canvi suggereixo intensament veure "10th dimension" (part 1 i part 2, 12min). Aquest 2on vídeo del Carl Sagan el considero més imprescindible per a poder seguir:

Introdueix un concepte molt important i és que en una dimensió s'hi pot projectar la posterior o posteriors. Però aquesta projecció bàsicament s'ha de regir per les limitacions de l'espai dimensional que habita. Com també es descriu en el mite de la caverna, tota dimensió podria ser la projecció de dimensions superiors.

El que en una dimensió semblen objectes separats, pot ser que en una altra formin part del mateix; p.ex. el primer contacte de la poma amb flatland, en 2d son quatre superfícies, mentre que en 3d és un sol objecte. En el nostre mon també passa, algunes espècies de bolets poden cobrir varis kms^2, però pel subsòl estan connectats, encara que veiem un bolet a quilòmetres de l'altre, en realitat son el mateix ésser viu, però la secció que en fa la superfície i els límits de la nostra percepció fan que ens semblin dues creacions distintes.

Agafant una idea semblant com a metàfora, imaginem que la existència està organitzada per estrats, o capes. Cada estrat representa una dimensió. No com les dimensions acadèmiques dels vídeos, sinó en un sentit molt més ampli, tant que no som capaços ni d'imaginar-ho. Podria existir un hipotètic arbre, les arrels del qual creuessin varies d'aquestes capes. Inclús, com passa amb les arrels, es podrien ramificar, de manera que el que en un estrat n'és clarament una, en algun posterior derivin en dues o més.

Nosaltres estaríem habitant l'estrat més allunyant de la superfície on arriben aquestes arrels. I des d'aquesta perspectiva cadascuna d'elles, de nosaltres, semblem una entitat individual, tot i que més a dalt ens unim en algun conflent a aquest riu de sabia comú.

pausa...

Els mecanismes que ens fan relacionar amb aquesta jerarquia d'existència son essencialment l'amor i la por. A partir d'aquí tots els derivats, misericòrdia, amistat, servei, solidaritat o odi, incomprensió, avarícia, rancor, etc.

Regint-nos per la bondat, reforcem el nostre vincle, i anem "decreixent" cap a l'origen. Al anar pujant, eventualment anirem passant per diferents estrats, com els que habiten el que podem englobar com ànimes, i fins i tot l'origen de les que en son projecció. Si per al contrari, ens regim per la negativitat correm el risc d'afeblir tant la nostre vinculació, que podríem arribar a desconnectar-nos i quedar perduts.

Segons la teoria de cordes (moolt simplificadament, i quasi inventant-me el que no se), hi ha un punt comú (seria la 10ª dimensió del vídeo) d'on pengen totes les partícules de l'Univers, propi i aliè, i que ens conformen. Aquestes partícules el que fan es vibrar, perquè com diu la quàntica, tot son i som ones. Els dos moviments de suma i de resta (amor/por) el que fan és portar les vibracions cap a l'harmonia o la dis-harmonia.

Estant tots connectats, com estem, quan pensem en algú li enviem un senyal -ping-. De vegades propicia que casualment ens comuniquem. Altres ens torna un xiulet de bon o mal feeling. O simplement quan ens trobem amb algú, només concentrant-nos-hi li cridem l'atenció i ens mira.

Aquesta capacitat de sentir els fluxos cal entrenar-la, o al menys voler-la escoltar. De la mateixa manera que poques filigranes podem fer amb els dits dels peus, la nostra capacitat per sentir es pot atrofiar, i ens perdrem la sensació màgica de sentir el pessigolleig harmoniós quan encertem (i que vaig tenir quan parlava d'aquesta idea..!). O fins i tot algun sr. calfred quan el missatge és més clar.

..Si amb tant poques dimensions com tenim, tot ja és prou descontrol, anar a per més pot ser un bon lío.. Però si totes aquestes coses meravelloses ja passen en el subsòl, el que es deu sentir per les branques ha de ser sublim!!!

Conclusió per als creients en la teoria, tots som un i ens hem d'estimar.

Ad astra per erratica

No es coneix d'on havia estat nadiu, de facto, era forani d'arreu. Tenia noms i cognoms estrangers els uns vers els altres, però excepte en documentació antiga, ja feia molt que eren unes sigles apersonals les qui el representaven. És més, la majoria dels qui coneixen a dia d'avui aquesta barreja de sigles feta acrònim, ni saben que originalment correspon a un individu.

Era el que es considera un home fet a si mateix, i seguint aquest raonament, pretenia ser també el que decidís quan des-fer-se. En va fer d'aquest dret adquirit, la seva obsessió. Aprofitava totes les oportunitats per revelar-se contra l'statu quo, el de la biologia també. Es considerava el seu propi axioma, i conseqüentment n'avorria la resta (p.ex. que la representació de la eternitat hagués de ser una figura sense fi ni inici, i presentava la semi-recta com la demostració que la infinitat pot tenir origen. A mode anecdòtic, fins i tot la seva signatura acabava com una semi-recta creuant el marge de tots els documents).

La longevitat és una idea que sempre havia portat en si (bona mostra n'és la cicatriu que li voreja el polze dret, fruit d'un púber intent embriagat d'eternitzar la seva línia de la vida). Però tot es va desencadenar per un edeveniment desconegut per tothom, fins i tot per l'autor d'aquestes línies, que va afectar profundament al protagonista. Des d'aquell precís instant va silenciar la seva veu interior, es va desprendre d'allò que dóna humanitat, la calidesa es va dissipar, la tendresa va assecar-se i va arrencar el color al records que havia acumulat fins aleshores; i deixant de recórrer'ls, es van anar esvaint.

Renunciant a estimar, es va fer invencible, alhora que es feria de mort.

Va crear al seu voltant una constel·lació de persones jurídiques que, perseguint diferents propòsits cadascuna, totes giraven entorn a la permanència del seu creador. Des de centres d'investigació, empreses energètiques, d'infraestructures, banca d'inversió, totes participades per entitats participades entre elles amb molta recursivitat i ofuscació. La teranyina era tant espessa que eren contades les ocasions en que necessitava del contacte de persones físiques.

A aquesta cuirassa, nascuda de la por i alimentada pel sobre-desig, li va donar entitat de fundació -"per al manteniment de la vida"-. Durant anys va estar donant forma als estatuts i la seva autonomia per assegurar-ne la supervivència, que n'era la seva pròpia. No hi havia condicions per a aconseguir el propòsit, doncs no es poden sobrepassar els límits de la humanitat sense sobrepassar-ne també d'altres.

Raonablement abans d'arribar a l'hivern -literal- de la seva vida, ja tenia el full de ruta en execució. Fent us del seu poder i a canvi d'importants pactes econòmics i estratègics -i personals- va aconseguir tenir el seu propi estat de vint quilòmetres quadrat a Berlin, Conneticut (durant anys va intentar tenir-lo al Berlín original sense èxit, -aspirant a la companyia dels Àngels que tants cops havia vist rondar per l'Alexanderplaz-). Els estatuts es van tornar constitució -que es va conèixer popularment com "les voluntats"-, i es van nacionalitzar tots els seus actius.

L'inici d'aquella expedició en el temps es va materialitzar en unes instal·lacions, que ocupaven la pràctica totalitat del nou estat (al que va anomenar X, una creu en el mapa, per Xanadú, seguint el joc als qui l'anomenaven citizen K), orientades a la criogenització. Aplicant els avenços de les investigacions en recerca, i desafiant la graduació fahrenheit, es podria mantenir el connectoma intacte, que és on en teoria roman el nucli mental de l'individu. Com era un procés en desenvolupament, un cop fets estudis amb animals, es va començar a criogenitzar voluntaris, això va portar certa notorietat indesitjada. Des d'aquell moment res més va transcendir de les fronteres.

Es va connectar a una màquina, i va desconnectar-se del mon.


[..]



I aquí sóc jo, l'ànima, el daimon, la consciència, una "veu"..? trencant la meva letargia per mitjà d'un pervers recurs literari que em fa conscient d'aquesta desesperant agonia que "visc". Crec ser en una teranyina de quasi cent mil milions de neurones i les seves corresponents sinapsis, capturat en vida, esperant una apòptosi que m'alliberi i que mai arriba.

Visc en una nit d'hivern perenne, en que l'alba no es trenca i ja fa molt que es va pondre el sol. Una nit d'una foscor que faria empal·lidir de vergonya al negre de dir-se'n i acomplexar la mateixa buidor de l'espai.

La por a estimar, la por a ser ferit és el que m'ha portat a aquesta situació. Vaig escollir el camí de la impermeabilització. I tot i tenir la cura dins meu, cap veu de fora va tenir mai més oportunitat a despertar-la.

Sóc en un cos tan buit, com fred n'és el cor, que un temps ençà bategava vigorosament i somiava amb els batecs que se li unirien. Un cor, ara convertit en un element més d'aquesta inhumana presó de gebre en criptobiosi.

 El mitjà és humà, però la culpa em pertany.


[..]

Havia fet de la solitud la seva acompanyant més fidel, però fins i tot a aquesta va acabar deixant enrere; igual com ho havia fet amb la vida molt abans.

[..]


Ja en l'era en que els fills dels fills ja no eren fills de pares, un dels hereus de la segona nissaga de marmessorns -figura re-interpretada al llarg de la història- va poder complir amb un dels capítols de les voluntats, i la empresa va deixar d'estar en mans humanes. La intel·ligència artificial HAL 9000.1 passava a ser responsable del compliment del mandat.

Fins ara, només una ínfima part de la humanitat s'havia beneficiat d'aquest designi. Amb l'arribada del nou gestor, i la seva optimització, diligència i lleialtat al pla, aquest grup es va anar reduint, i enutjant -tot i tenir dipositades esperances vitals-. Aquest va ser l'inici d'una de les èpoques més fosques de la humanitat, les cicatrius de la qual son de tal magnitud que no necessiten de més testimonis del patiment i els errors comesos.


[..]


Eventualment, un filòsof, que va arribar a administrador de sistema, va poder dialogar amb el nucli de la IA. Van reflexionar sobre com el bé comú portaria a uns resultats potencialment molt més satisfactoris que no es podrien obtenir amb les mesures d'auto-protecció de la versió aleshores existent.

Això va donar lloc a una nova interpretació revolucionaria de "les voluntants" i va derivar en l'era de més prosperitat, racionalitat, i interaccions socials i polítiques més satisfactories de la humanitat i post-humanitat.



[..]



En l'últim annex al text de les voluntats, i atès que cap dels voluntaris retornats ho havia fet satisfactoriament, es va fixar l'era en que s'apagués el Sol original com a límit per a la última prova restant.

Fa uns instants, ha mort la última persona del programa de testeig. Fins que no s'asseguri el retorn a la vida en plenes facultats, el marmessor no pot abandonar les seves funcions i el programa ha de continuar. La condemna pot fer perpètua aquesta eternitat finita sense fi.


[..]


Ja no queda tota una eternitat per aprendre. He perdut l'esperança, sento desgast i abatiment.

Creia tenir-ho tot aquesta vegada, però em sento trist i decebut. 

El meu càstig l'entenc sobre-dimensionat. He crescut com mai abans, i em mereixo poder tornar a la vida.



Em dirigeixo a tu, lector, per última vegada, per demanar-te que visquis per mi, en la poesia i la virtut, i que la realització d'aquesta voluntat doni sentit a la meva vida no viscuda.

Epíleg d'una primera vida

He tornat a rebre la llum del qui va crear les estrelles i va encetar el moviment. Aquesta llum original i joiosa que d'entre les innumerables satisfaccions que dona, ben poques o cap poden ser descrites tan lluny de la divinitat.

L'he rebuda abans de rebre la de cap de les seves astrals creacions.

Que ningú senti llàstima de mi per no haver viscut la vida, n'he viscut la primera, al complert, que per desviscuda, de vegades es menystinguda i sempre oblidada.

Aquesta càlida foscor, la tendre viscositat que ara començava a degustar, el ressò de la vida brollant arreu, han conformat el meu santuari. Del res al tot, de dins enfora, he viscut i gaudit cadascun dels moments del meu esdevenir holístic. He sentit el que ni els àngels podran sentir mai, i m'he nodrit del mateix amor del que n'estan fets.

[...]

Ara, mentre camino sobre les cendres d'uns somnis que mai podré somiar, vaig xiuxiuejant els noms que hagués pogut tenir, canto les melodies que més m'haurien agradat, somric per les experiències que voldria haver fet meves i vesso les llàgrimes que ja no vessaré. Amb la vista enterbolida pel plor, travesso una vida que ni tan sols havia desitjat mai abans. En aquest moment reconec la humanitat en mi, sinó, de quin altre mode hagués pogut sentir ara aquests anhels, jo, que vinc, i vaig, a la virtut?

[...]

Per als qui em sento tot compassió és per als meus pares, perquè ells ja no recorden el que sí van saber, si bé conèixer la ferida no allibera del dolor.

M'agradaria, però, que tothom entengués que jo vaig escollir -com tots hem de fer- aquest destí d'entre la resta de destins que no podien ser evitats, amb l'esperança que em pogués tornar a arribar ràpid el meu torn, i compartir alguna de les vides properes amb un pare que ja vaig tenir, i que ell em va tenir a mi també.

Així és com funciona i ho hem de fer el millor que puguem.

Poden les ànimes sobreviure a l'entropia?

En el futur, -que és allò que ve abans de l'autèntic futur, i així recursivament- els nadons també ploren, alguns però d'una manera diferent. Diuen que algunes llevadores poden captar la subtilesa dels plors, però en una societat tan avançada com la nostra, com per un simple indici condemnarem a l'ésser carent d'ànima? i més comptant amb la brutal arbitrarietat de la realitat.

La premissa bàsica a la que ens podem aferrar per a creure en l'eternitat, és que per al que no hi ha fi, no hi ha inici. Potser per això hem cregut sempre en l'inici de l'Univers, perquè el seu final és veu cert. I de la mateixa manera a l'inrevés, el que no te inici, no te fi. 

Essent doncs les ànimes eternes, i seguint aquest axioma, entre d'altres destins perversos, estan condemnades a ser constants en nombre. El problema ve quan la biologia sobrepassa el límit de l'hipotètic disseny caòtic sobre el que ha anat funcionant el nostre sistema evolutiu.

Però aquesta no és una qüestió vàcua per a individus de lliure pensament -i normalment també lliures d'obligacions-, aquesta és la situació en que ara ens trobem. Una situació d'autèntica pandèmia, en que cada naixament destil·la un dramatisme desconegut fins ara en la història de la deconstrucció i posterior re-construcció de la raça humana.

Com de costum, el nivell de dramatisme el posa la perspectiva des d'on es mira, cosa que acostuma a ser un eufemisme proporcional a la distància a la que vivim el drama en qüestió.

• per a alguns és un estímul per insistir en l'oxímoron que és el creixement continu -tot i que fins ara la tecnologia ha jugat sempre en la seva contra- i desincentivar el creixement demogràfic, posant un topall de facte semblant al que va existir a la terra, el planeta originari, en el seu moment.
• en moltes cultures arreu, han sorgit diferents mètodes discriminatoris -paràmetres dels fetus, proporcions en l'iris, freqüencies dels brams..- la majoria derivant en abortaments il·legítimament penats i no perseguits o en abandonaments, propiciant diferents tipus de comunitats allunyades de les ciutats-estat.
• fins i tot certs grups han arribat a dir que és el concepte de les ànimes que és erroni i es tracta d'algun altre tipus de succés.
• i encara més salvatges han estat els que han entès que la lliçò era que alguns mesos abans de finalitzar un embaràs calia augmentar la població d'ànimes per assegurar una descendència sana, alliberant-les de les seves obligacions corporees actuals.
• per a aquest últims, i tants d'altres en estat fecund, els suicidis o el accidents ja eren menys tràjics, alguns els consideraven fins i tot actes de generositat còsmica.

Com en cap altra epidèmia anterior, aquesta crisi és veritablement universal i potser fins i tot l'únic nexe comú a tota la existència. No distingeix ètnia, classe social, adaptacions genètiques o diferencies geogràfiques. En cap de les grans catàstrofes que s'estudien, des de la desaparició dels dinosaures -pestes, malàries, crisis econòmiques, irradiacions de les atmosferes etc.- hi ha hagut una democratització tant equitativament distribuïda.

La idea que Sòcrates/Plató* expliquen a través del mite d'Er per a entendre el funcionament del cicle de les ànimes, és que en algun món o dimensió paral·lels, hi ha un ramat d'ànimes, amb personalitat, a les que se'ls hi van oferint diferents vides a mida que es generen noves oportunitats -naixements- i dins del possible, van escollint -és per això que quasi tothom accepta el seu origen i se sent orgullós del que aconsegueix?-.
Pels comportaments que s'estan registrant, sembla que podria ser una forma de funcionar vàlida, afegint-hi que no tenen la capacitat de no-escollir, i d'alguna manera el cicle de reencarnacions és incesable. 

Si a això hi afegim algunes consideracions dels clàssics com que els qui es sotmeten al vici i viuen en el desequilibri al marge de la seva veu interior, el seu daimon no els podrà guiar l'ànima al punt de partida, o que excepcionalment, quan s'arriba a l'equilibri més virtuós i il·luminat, l'ànima queda alliberada, no fem més que agreujar el problema. 

El fet que una part important de població sigui la de les colònies, i la proliferació d'unitats de subsistència autònomes no ajuda a poder treure conclusions empíriques globals al respecte.

[...]

És a partir del primer mes quan es comença a percebre la presència d'ànima, en alguns casos es permet arribar fins als cinquanta, però aquest període de gracia és més un exercici d'empatia per a permetre que l'esperança doni pas a la realitat que a un bon ús de la tècnica estadística. És llavors quan es comença a parlar de nens "complets" i nens "absents".

A aquestes pobres criatures humanes -n'hi ha que fan aquí la discriminació entre "humà" i "persona humana"-,  d'alguna manera, se'ls beneeix d'una comprensió que mai abans s'havia mostrat envers a cap altre col·lectiu. Universalment s'entén que no es culpa d'aquests individus la seva fatalitat. Desperten cert instint amagat en el nostre ADN, molt més enllà de la llàstima, i pocs estan disposats a prendre el paper de segon butxí o de còmplice. És per això que és comú en la majoria de colònies que se'ls deixi créixer i finalment se'l porta a l'exterior -prèvia esterilització-, on fan la seva vida com qualsevol altra raça, doncs això és el que esdevenen.

[...]
[...]

Un nen absent, de tres anys naturals -en la mètrica clàssica de l'edat-, després de sobreviure un temps indeterminat amb els de la seva espècie, eventualment és acollit per un educador que va decidir sortir del sistema -o ho va decidir en el precís instant en que d'altres havien decidit que havia de fer-ho-.

Aquest nen creix, i escriu això. Aquest nen era Jo, i encara ho soc.

M'ha vingut una ànima en algun moment? He construït Jo mateix la meva pròpia ànima? o sóc Jo exclusivament la meva ànima? És Déu ara dins meu o he estat Jo el meu propi Déu i he d'adorar el que he fet i el potencial d'esdevenir que hi ha en l'Univers i en mi mateix?


*16/02/2014 originalment creia que era de la Comèdia de Dante. N'he llegit una de les adaptacions que existeixen i no en diu res, de fet ni les considera un cicle. Resulta que és de l'últim volum de "La República".

Mens sana in non corpore

Aquesta entrada ve provocada per un possible projecte en el que hi participaré.

Potser el preu -més car- que s'ha de pagar quan som éssers èters i volem -o ens cal, o etc..- fer uns cicles humans és el fet de tenir que entaforar-nos unes feixugues malles de carn, inflades amb tot tipus de líquids -com els filets barats que treuen bombolles al cuinar-los-. I no només això, se'ns dota d'uns instints que ens condicionen la voluntat i se'ns priva dels nostres coneixements previs -aquest tema per un altre dia-.

Totes aquestes condicions son ben bé dignes d'una perversió inhumana, segurament divina.

I és que crear un vincle de simbiosi entre l'entitat original, l'anima, la que aporta el potencial i la singularitat, amb un cos que ni tan sols és autònom ha de sortir per força d'una ment recargolada.

Se'ns empresona en un cos d'estructura inamovible i preconcebuda -herència-, a la que li hem de fer nosaltres mateixos el manteniment, i com a acte de bondat sense precedents se'ns permet acondicionar algunes de les seves cel·les, això sí, sense pretendre escollir res fora del catàleg d'ikea-humà, sota pena d'imprevisibles efectes secundaris.

És normal, veient-ho així que gran part dels esforços es dediquin a que, un cop escapem d'aquest cos, no tinguem que tornar-hi -per bé-, segurament deu ser part del divertimento. Realment te que entretindre molt a les teixidores -o qui sigui- contemplar com ens auto-imposem diverses regles a través de les religions o conviccions socials vàries en aquest sentit -així qui necessita culebrons no?-.

La sinòpsi d'aquest proj. és un individu que esdevé conscient de que és el seu cos la fortalesa que el priva de contemplar la llum de l'autentica llibertat, i decideix devilitar tot el possible aquesta fortalesa -fins on ell ha comprovat, si la destrueix, "ell" també és destruït- a través de la tortura física -la tortura mental no l'ha abandonat des de que va fer les reflexions oportunes-. Preten obrir-hi una escletxa a través de la qual sentir la calor de l'autèntica existència i ni tan sols ell sap què més.