27/11/11

Poden les ànimes sobreviure a l'entropia?

En el futur, -que és allò que ve abans de l'autèntic futur, i així recursivament- els nadons també ploren, alguns però d'una manera diferent. Diuen que algunes llevadores poden captar la subtilesa dels plors, però en una societat tan avançada com la nostra, com per un simple indici condemnarem a l'ésser carent d'ànima? i més comptant amb la brutal arbitrarietat de la realitat.
La premissa bàsica a la que ens podem aferrar per a creure en l'eternitat, és que per al que no hi ha fi, no hi ha inici. Potser per això hem cregut sempre en l'inici de l'Univers, perquè el seu final és veu cert. I de la mateixa manera a l'inrevés, el que no te inici, no te fi
Essent doncs les ànimes eternes, i seguint aquest axioma, entre d'altres destins perversos, estan condemnades a ser constants en nombre. El problema ve quan la biologia sobrepassa el límit de l'hipotètic disseny caòtic sobre el que ha anat funcionant el nostre sistema evolutiu.

Però aquesta no és una qüestió vàcua per a individus de lliure pensament -i normalment també lliures d'obligacions-, aquesta és la situació en que ara ens trobem. Una situació d'autèntica pandèmia, en que cada naixament destil·la un dramatisme desconegut fins ara en la història de la deconstrucció i posterior re-construcció de la raça humana.

Com de costum, el nivell de dramatisme el posa la perspectiva des d'on es mira, cosa que acostuma a ser un eufemisme proporcional a la distància a la que vivim el drama en qüestió.
  • per a alguns és un estímul per insistir en l'oxímoron que és el creixement continu -tot i que fins ara la tecnologia ha jugat sempre en la seva contra- i desincentivar el creixement demogràfic, posant un topall de facte semblant al que va existir a la terra, el planeta originari, en el seu moment.
  • en moltes cultures arreu, han sorgit diferents mètodes discriminatoris -paràmetres dels fetus, proporcions en l'iris, freqüencies dels brams..- la majoria derivant en abortaments il·legítimament penats i no perseguits o en abandonaments, propiciant diferents tipus de comunitats allunyades de les ciutats-estat.
  • fins i tot certs grups han arribat a dir que és el concepte de les ànimes que és erroni i es tracta d'algun altre tipus de succés.
  • i encara més salvatges han estat els que han entès que la lliçò era que alguns mesos abans de finalitzar un embaràs calia augmentar la població d'ànimes per assegurar una descendència sana, alliberant-les de les seves obligacions corporees actuals.
  • per a aquest últims, i tants d'altres en estat fecund, els suicidis o el accidents ja eren menys tràjics, alguns els consideraven fins i tot actes de generositat còsmica.
Com en cap altra epidèmia anterior, aquesta crisi és veritablement universal i potser fins i tot l'únic nexe comú a tota la existència. No distingeix ètnia, classe social, adaptacions genètiques o diferencies geogràfiques. En cap de les grans catàstrofes que s'estudien, des de la desaparició dels dinosaures -pestes, malàries, crisis econòmiques, irradiacions de les atmosferes etc.- hi ha hagut una democratització tant equitativament distribuïda.
La idea que Sòcrates/Plató* expliquen a través del mite d'Er per a entendre el funcionament del cicle de les ànimes, és que en algun món o dimensió paral·lels, hi ha un ramat d'ànimes, amb personalitat, a les que se'ls hi van oferint diferents vides a mida que es generen noves oportunitats -naixements- i dins del possible, van escollint -és per això que quasi tothom accepta el seu origen i se sent orgullós del que aconsegueix?-.
Pels comportaments que s'estan registrant, sembla que podria ser una forma de funcionar vàlida, afegint-hi que no tenen la capacitat de no-escollir, i d'alguna manera el cicle de reencarnacions és incesable. 
Si a això hi afegim algunes consideracions dels clàssics com que els qui es sotmeten al vici i viuen en el desequilibri al marge de la seva veu interior, el seu daimon no els podrà guiar l'ànima al punt de partida, o que excepcionalment, quan s'arriba a l'equilibri més virtuós i il·luminat, l'ànima queda alliberada, no fem més que agreujar el problema. 
El fet que una part important de població sigui la de les colònies, i la proliferació d'unitats de subsistència autònomes no ajuda a poder treure conclusions empíriques globals al respecte.
[...]

És a partir del primer mes quan es comença a percebre la presència d'ànima, en alguns casos es permet arribar fins als cinquanta, però aquest període de gracia és més un exercici d'empatia per a permetre que l'esperança doni pas a la realitat que a un bon ús de la tècnica estadística. És llavors quan es comença a parlar de nens "complets" i nens "absents".

A aquestes pobres criatures humanes -n'hi ha que fan aquí la discriminació entre "humà" i "persona humana"-,  d'alguna manera, se'ls beneeix d'una comprensió que mai abans s'havia mostrat envers a cap altre col·lectiu. Universalment s'entén que no es culpa d'aquests individus la seva fatalitat. Desperten cert instint amagat en el nostre ADN, molt més enllà de la llàstima, i pocs estan disposats a prendre el paper de segon butxí o de còmplice. És per això que és comú en la majoria de colònies que se'ls deixi créixer i finalment se'l porta a l'exterior -prèvia esterilització-, on fan la seva vida com qualsevol altra raça, doncs això és el que esdevenen.

[...]
[...]

Un nen absent, de tres anys naturals -en la mètrica clàssica de l'edat-, després de sobreviure un temps indeterminat amb els de la seva espècie, eventualment és acollit per un educador que va decidir sortir del sistema -o ho va decidir en el precís instant en que d'altres havien decidit que havia de fer-ho-.

Aquest nen creix, i escriu això. Aquest nen era Jo, i encara ho soc.

M'ha vingut una ànima en algun moment? He construït Jo mateix la meva pròpia ànima? o sóc Jo exclusivament la meva ànima? És Déu ara dins meu o he estat Jo el meu propi Déu i he d'adorar el que he fet i el potencial d'esdevenir que hi ha en l'Univers i en mi mateix?


*16/02/2014 originalment creia que era de la Comèdia de Dante. N'he llegit una de les adaptacions que existeixen i no en diu res, de fet ni les considera un cicle. Resulta que és de l'últim volum de "La República".

26/11/11

Millorar la gestió pública amb el coneixement analític del conjunt

L'equilibri és un dels millors mitjans per acostar-se a la virtut. Per definició, és entremig de la mancança i l'excés  Aquests extrems son totalment indeterminats, és per això que se solen relativitzar amb l'entorn.
La gestió pública te la particularitat que el gestor fa ús de bens reals aliens, -son de la població- i dels seus possibles rendiments futurs -la garantia del deute son els futurs impostos a pagar pels ciutadans-. Aquests ciutadans prenen forçosament un paper semblant al d'accionistes i han de tenir el dret a la informació i poder de decisió real. Actualment sol passar com en les empreses, que un petit grup d'inversors tenen el poder de decisió presenten la informació sota els seus criteris -els "mínims" legals només son això, mínims-.

És per això que considero bàsica l'existència d'una eina de control que contingui tota la informació ben estructurada, amb criteris raonables i d'accés públic. El que jo voldria tenir, és un "full" on surtin:
  1. Tots els ingressos i procedència. IAEs, IBIs, taxes vàries, sancions -aïllant fets extraordinaris p.ex.ventes, ajuts especials..-.
  2. Totes les despeses i distribució. Despeses de tots els departaments -separant personal i bens-, empreses subcontractades etc. tot en detall -nombre d'efectius, jerarquies, funcions etc.-.
  3. Que totes les dades estiguin en valor absolut i també normalitzades per nombre d'habitants i distribució d'aquests geogràficament. Segur que hi ha més paràmetres a tenir en compte -distribució de la riquesa, PIB de l'àrea geogràfica, nivells d'immigració etc.-.
  4. A partir del punt 3, establir diferents categories, no es pot comparar un poble de muntanya amb una capital d'estat.
El que voldria es poder comparar fàcil i estadísticament TOTES les dades econòmiques i qualitatives detallades d'un conjunt de nuclis de població i a partir d'això millorar la racionalització dels recursos.