27/6/15

Teoria general i incompleta de l'existència

L'humà no és racional sinó racionalitzador. Aquesta és una de les estratègies preferides pel nostre cervell per a sentir-se més tranquil davant del caos, que és la força que impera en l'equilibri que vivim. 
L'estat de l'art de les teories, és la teoria M, o teoria del "tot". Com ara anem a per l'encara més "tot", toca passar de lletra i li poso la següent, teoria n, però en minúscules, d'n-èssima racionalització.

M'estalvio el fer una gran intro sobre el tema dimensions, a canvi suggereixo intensament veure "10th dimension" (part 1 i part 212min). Aquest 2on vídeo del Carl Sagan el considero més imprescindible per a poder seguir:


Introdueix un concepte molt important i és que en una dimensió s'hi pot projectar la posterior o posteriors. Però aquesta projecció bàsicament s'ha de regir per les limitacions de l'espai dimensional que habita. Com també es descriu en el mite de la caverna, tota dimensió podria ser la projecció de dimensions superiors.

El que en una dimensió semblen objectes separats, pot ser que en una altra formin part del mateix; p.ex. el primer contacte de la poma amb flatland, en 2d son quatre superfícies, mentre que en 3d és un sol objecte. En el nostre mon també passa, algunes espècies de bolets poden cobrir varis kms^2, però pel subsòl estan connectats, encara que veiem un bolet a quilòmetres de l'altre, en realitat son el mateix ésser viu, però la secció que en fa la superfície i els límits de la nostra percepció fan que ens semblin dues creacions distintes.

Agafant una idea semblant com a metàfora, imaginem que la existència està organitzada per estrats, o capes. Cada estrat representa una dimensió. No com les dimensions acadèmiques dels vídeos, sinó en un sentit molt més ampli, tant que no som capaços ni d'imaginar-ho. Podria existir un hipotètic arbre, les arrels del qual creuessin varies d'aquestes capes. Inclús, com passa amb les arrels, es podrien ramificar, de manera que el que en un estrat n'és clarament una, en algun posterior derivin en dues o més.


Nosaltres estaríem habitant l'estrat més allunyant de la superfície on arriben aquestes arrels. I des d'aquesta perspectiva cadascuna d'elles, de nosaltres, semblem una entitat individual, tot i que més a dalt ens unim en algun conflent a aquest riu de sabia comú.

pausa...

Els mecanismes que ens fan relacionar amb aquesta jerarquia d'existència son essencialment l'amor i la por. A partir d'aquí tots els derivats, misericòrdia, amistat, servei, solidaritat o odi, incomprensió, avarícia, rancor, etc.

Regint-nos per la bondat, reforcem el nostre vincle, i anem "decreixent" cap a l'origen. Al anar pujant, eventualment anirem passant per diferents estrats, com els que habiten el que podem englobar com ànimes, i fins i tot l'origen de les que en son projecció. Si per al contrari, ens regim per la negativitat correm el risc d'afeblir tant la nostre vinculació, que podríem arribar a desconnectar-nos i quedar perduts.

Segons la teoria de cordes (moolt simplificadament, i quasi inventant-me el que no se), hi ha un punt comú (seria la 10ª dimensió del vídeo) d'on pengen totes les partícules de l'Univers, propi i aliè, i que ens conformen. Aquestes partícules el que fan es vibrar, perquè com diu la quàntica, tot son i som ones. Els dos moviments de suma i de resta (amor/por) el que fan és portar les vibracions cap a l'harmonia o la dis-harmonia.

Estant tots connectats, com estem, quan pensem en algú li enviem un senyal -ping-. De vegades propicia que casualment ens comuniquem. Altres ens torna un xiulet de bon o mal feeling. O simplement quan ens trobem amb algú, només concentrant-nos-hi li cridem l'atenció i ens mira.


Aquesta capacitat de sentir els fluxos cal entrenar-la, o al menys voler-la escoltar. De la mateixa manera que poques filigranes podem fer amb els dits dels peus, la nostra capacitat per sentir es pot atrofiar, i ens perdrem la sensació màgica de sentir el pessigolleig harmoniós quan encertem (i que vaig tenir quan parlava d'aquesta idea..!). O fins i tot algun sr. calfred quan el missatge és més clar.


..Si amb tant poques dimensions com tenim, tot ja és prou descontrol, anar a per més pot ser un bon lío.. Però si totes aquestes coses meravelloses ja passen en el subsòl, el que es deu sentir per les branques ha de ser sublim!!!


Conclusió per als creients en la teoria, tots som un i ens hem d'estimar.

Cap comentari:

Publica un comentari