Era tot vivacitat, tanta que competia amb els estels fugaços per l'espurna més brillant, càlida, efímera i sincera. Ser acotxat en la seva estel·la era habitar la fantasia que encara arrossega un somni als llimbs del despertar.
Vivia una dolçor capaç d'interrompre la hibernació. En cada expressió projectava l'energia de tota una primavera. Tota ella era cor, un cor desproporcionat al cos celestial, un cor obert de bat a bat, un cor sense límits ni normes, massa permeable i acollidor.
Era la seva pròpia lluna i el seu propi sol, i seguint la terra, es va pondre rere les muntanyes. No va tornar a reeixir de les valls. Confosa, va convences que viuria de nit, si això era viure.
Malgrat ser om coneixedor que es tornarà a donar, aquest és l'últim cop que es recorda que Venus es creués amb el Sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada