10/4/10

graons del creixement mental, o algo

En el meu últim alè de la carrera em vaig veure obligat a fer filosofia clàssica, un error que me n'alegro d'haver comès. Per una mala ensenyança -i menys maduresa pròpia- vaig créixer menyspreuant-la frontalment, fins que la vaig tornar a trobar passada pel filtre de la passió de qui la transmetia -com d'important n'és el "Com?"!- i aquesta vegada vaig decidir escoltar.

Era brutal com començava a aprendre què és -o ha de ser- la bondat, l'aprenentatge, la llibertat, el coneixement, l'amistat/amor... coses tant bàsiques que tots hauríem d'aprendre, a mi em va quedar clar que no en tenia ni idea, i ja em va semblar un bon principi. Em passava una mica com l'animal que sent que te gana però no sap que en té (+o-..), ho podia viure, però no m n'adonava que ho feia -per dir-ho d'alguna manera encara menys orientativa-.

Una de les coses de les que de vegades em lamento en plan creixement mental propi és haver trigat 27 anys -terrestres .-) - a assolir la maduresa -o equivalent- que tinc ara, i que en trigaré 1 més a assolir la que tindré el proper any, tot això des del punt de vista del que podria haver aprofitat les oportunitats passades, i ja.., ja se que al no aprofitar-les com ara crec que hauria d'haver fet m'han ensenyat com les hauria d'haver enfrontat -del punt de vista actual-, però una mica ho segueixo lamentant, soc humà -en sentit figurat-. També tinc clar que una mica la vida és això eh, i les dreceres per arribar directament a les últimes pantalles estan molt ben amagades, ja està bé, la diversió ve jugant no anant directament al final (the chase is better than the catch..♫♪).



PD: Tot això era la intro d'una altra idea, però ha assolit identitat pròpia i s'estava cruspint a la no-intro..
PD1: potser qda un mica com pedant.. les flatulències son així..



Cap comentari:

Publica un comentari