Potser el preu -més car- que s'ha de pagar quan som éssers èters i volem -o ens cal, o etc..- fer uns cicles humans és el fet de tenir que entaforar-nos unes feixugues malles de carn, inflades amb tot tipus de líquids -com els filets barats que treuen bombolles al cuinar-los-. I no només això, se'ns dota d'uns instints que ens condicionen la voluntat i se'ns priva dels nostres coneixements previs -aquest tema per un altre dia-.Totes aquestes condicions son ben bé dignes d'una perversió inhumana, segurament divina.I és que crear un vincle de simbiosi entre l'entitat original, l'anima, la que aporta el potencial i la singularitat, amb un cos que ni tan sols és autònom ha de sortir per força d'una ment recargolada.Se'ns empresona en un cos d'estructura inamovible i preconcebuda -herència-, a la que li hem de fer nosaltres mateixos el manteniment, i com a acte de bondat sense precedents se'ns permet acondicionar algunes de les seves cel·les, això sí, sense pretendre escollir res fora del catàleg d'ikea-humà, sota pena d'imprevisibles efectes secundaris.És normal, veient-ho així que gran part dels esforços es dediquin a que, un cop escapem d'aquest cos, no tinguem que tornar-hi -per bé-, segurament deu ser part del divertimento. Realment te que entretindre molt a les teixidores -o qui sigui- contemplar com ens auto-imposem diverses regles a través de les religions o conviccions socials vàries en aquest sentit -així qui necessita culebrons no?-.
Les plataformes per a prendre decisions d'una manera col·lectiva crec que seran una de les evolucions que seguirà la societat -o que hauria-. De fet, per les anteriors eleccions locals vaig tenir un amago de crear un partit local que funcionés així, sent simplement un executor del que decidís la massa, però no va quallar.
La massa, de per si -com la majoria de coses de per se-, no es tonta, o com a mínim la massa activa o participativa en la societat -així filtro de cop tv dependents i demés essers passius/ramat-. Quan feia les practiques d'intel·ligència artificial, a xarxes neuronals fèiem 1 prova, i no ens deia res, en fèiem 10 s'acostava a l'esperat, en fèiem 10.000 i donava clavat el que havia de donar. Com més oportunitats per participar en una decisió un millor resultat obteníem.
La idea d'aquesta entrada me l'ha donada el documental "Us Now". Te subtítols en castellà i anglès -si algú s'anima, es poden fer en català també-.Tracta diferents temes, alguns molt interessants conceptualment com:
Seria molt interessant que aquest model s'anés aplicant a l'administració pública -de la que al cap i a la fi en som co-propietaris-, es podria començar per decisions a nivell local. Per exemple, d'entre tota la població, què es decidiria com a velocitat màxima? potser en més d'una qüestió ens n'enduriem sorpreses d'una massa més sensata del que creiem -d'altres potser no, però ja no seria sorpresa-. Obviament, hi haurien de participar tots els estaments socials.
Per acabar, i enfrontant aquestes idees tant utòpiques amb la realitat, seria perillosa la influència que es pogués exercir fent lobbyng a les masses -i demés exercicis de magia menor-. Tampoc es plan d'anar donant carnets de votants a uns si -independents d'opinió- i a uns no, sinó es lia en 2 dies.
No es un plantejament definitiu, però s'ha de tenir en compte com a camí a seguir.
Serem borg?
Be, això era un post massa complex en que donava validesa al fet de contar voltes al sol com a referència, amb alguns "peròs".
Li posava una espècie de contra-punt en que l'evolució es produeix instant rere instant i a diferents tempos, al contrari que els anys que no es desvien del tic-tac, i en que el fet de contar anys implica agafar un instant que pot no ser pres en el moment més significatiu ni representar adequadament una evolució-.
Després de varies reflexions més confoses encara -i per no donar per perduda la quasi hora que porto pensant en això- trec la conclusió de que,
No crec en tenir q celebrar una mateixa data cada any de per se. I derivat d'això, cap dia te més potencial de ser més especial que cap altre
-Yeah!!-
PD: és l'efecte de l'excés de felicitacions d'any nou i demés diplomàcia de l'època..
Per als qui em conegueu una mica, sabreu que no menjo res que surti del mar.
La idea de tenir 1/3 de la piràmide alimentaria en desús tampoc és que em resulti especialment atractiva, i per molta depreciació que hi hagi del metre quadrat, si la piràmide és relativament proporcional doncs hi ha molt potencial agafant olor a tancat.
Total, q resulta que sota el nom de filet de gallineta -i d'una fina capa d'arrebossat- s'hi amaga un peix, toma false friend!. En fi, que com era en un dinar de compromís me l'he hagut de cruspir, però porto tot el dia que no me'n ser avenir, m'he menjat un peix..!
