Al aturar-se a admirar la
exquisida complexitat i equilibri amb que funciona el nostre cos, o la natura en general, no és estrany que les primeres explicacions tirin de dogmes creacionistes.
Quina era la probabilitat que des de l'escenari inicial, una roca
qualsevol, donant voltes al costat d'un estel
qualsevol donés lloc al que som ara?
Des del paradigma de la Informàtica:
Si be la hipotètica funció aleatòria evolució() no ha de provar totes les combinacions (en cada mort sense descendència fèrtil finalitza un fil d'execució), la profunditat del sistema és immensa, manté continuïtat de la 1era forma de vida fins a nosaltres (molts èxits reproductius seguits!).
És un plantejament totalment exponencial (NP), i tret de que en cada instant es creïn universos pels valors de cadascuna de les variables que existeixen -voldria dir que som una instància d'alguna cosa quàntica-, un problema exponencial, només es pot resoldre amb temps, i optimització (la mort marca per on no seguir provant). En xifratge de dades p.ex., no s'aconsegueix que quelcom sigui indesxifrable, però sí que no ho sigui en magnituds temporals humanes (segles). L'avantatge que te l'evolució és que el temps corre al seu favor -al contrari que per als qui naixem-.
És, com si en programació declarativa s'especifiquessin les lleis físiques de l'univers i es definís com a solució la perpetuació de l'existència -la espècie pot variar-. Aquest plantejament només te dos finals. Mor tota la vida, o la simulació de vida sobrepassa al sistema i aquest col·lapsa ("Not enough memory", "Unexpected error", pantallazo azul, entropia, etc.). Només pot ser infinit en el mon de les idees.
Hi ha gent de la NASA que va més enllà,
si podem simular, perquè no som una simulació? Interessant. Si som simulació, sí tenim creador -que no dissenyador-.
Antena creada (també patentada) mitjançant algorismes genètics (prova/error), per LIR.
Pel camí d'aquesta evolució és normal que quedin detalls millorables (dir menys intel·ligents és passar-se). Un és el cas del "
recurrent laryngeal nerve" provinent dels peixos, que al creixer'ls coll i separar-se el cervell del cor, va seguir passant per darrera d'aquest, enlloc de fer un
by-pass. O el cas dels mugrons en els homes, que no tenen utilitat (ehem, utilitat útil...)
Com de poc òptim pot resultar
En la part de disseny intel·ligent que sí que crec -tot i no causar-me simpaties- és en la de l'auto-disseny. Començant per pròtesis i passant per l'ADN sí que crec que la humanitat arribarà al disseny
intel·ligent.
El més intel·ligent -per mi-, és que ens esforcem a dissenyar-nos a nosaltres mateixos, en base a l'esforç i la honestedat i mentrestant poder gaudir de com ens torna el bé que fem als demés!
(i si fem un blog, al menys que no sigui tant tostón)
