15/11/15

Teories segurament falses (IV)


Estem instanciats en una dualitat "cos-ment", que s'interrelaciona constanment. La comunicació d'una sobre l'altra es limita a funciones molt primàries. P.ex. fer esport és la única manera coneguda de dir al cos que destini recursos a les cames per a donar-nos la capacitat que necessitem per una fita concreta. 
Que es trenquin unes fibres per a tornar a reconstruir-les, reforçades, no és la manera més òptima d'utilitzar els recursos, per tant hi ha d'haver la manera d'explicar-li al cos el que volem i que ell ho proporcioni sense tenir al càstig físic com a mitjancer.


-.



Al jocs de rol clàssics, els atributs dels personatges venen donats per unes tirades de daus que donen aleatòriament unes potencialitats que després el jugador pot distribuir com prefereixi. 
D'una manera similar la nostra consciència també ho fa amb nosaltres. Si bé tots voldríem ser guapos/es, forts/es, triomfadors/es -i tenir un blog-, d'alguna manera creiem, que donades les possibilitats, no podríem tenir els atributs millors distribuïts, i això és perquè el repartiment l'hem fet nosaltres. 
Amb aquesta premissa es pot aplicar a posteriori un sistema de bonus/malus p.ex. ser més alt, envellir poc, ser ric, destacar en certs aspectes vs. ser part d'una minoria, malalties, temps de vida etc.



-.



La mèdula espinal és l'encarregada de gestionar les comunicacions entre el cervell i el cos, i com tots els canals de comunicació, te un ample de banda determinat. Gràcies a la compressió podem enviar més informació pel mateix ample de banda si els dos extrems l'aprenen.  
El camí a fer millor una tasca passa per la repetició. El primer dia que agafem un instrument, o conduïm necessitem tota la concentració. A mida que practiquem el sistema nerviós aprèn com codificar, ponderar i optimitzar les ordres i ja no saturem l'ample de banda de la mèdula. Per això la pràctica és el mode de millorar per ara, i també per això respirem i ens batega el cor tant bé!



-.



L'ordre només existeix en el mon de les idees. El mon real però no és ni lògic, ni ordenat, sinó una superposició de moviments. 
El propi equilibri aparent de les galàxies i els distints camps d'influència no és més que la casualitat de que totes les interaccions dels àtoms que les formen se senten còmodes tal com estan fins ara. Un dia pot ser que aquesta estabilitat es desmunti, i tocarà ballar una nova dança. I així virtualment tot
La il·lusió d'ordre que sentim és l'acomodació del caos. Tal i com el soroll blanc és una consecució de nombres totalment aleatoris que dona com a resultat un senyal aparentment constant; vivim sobre d'una acumulació de caos tant ingent que s'acaba convertint en un sòlid ordre de tants elements que hi ha en l'equació. 

..I val més la pena viure l'equació que tractar de resoldre-la  .-)  !


Cap comentari:

Publica un comentari