Per als que encara em volen vendre CDs..

Anar a comprar CDs es una activitat que em relaxa. De tant en tant poso els meus dits a passejar per les estanteries de les botigues del carrer tallers i rodalies, com en els vells temps.

Durant tots aquests anys de consum de música en plàstic, porto trobant a faltar algunes pràctiques:

• Caixes de plàstic: Poden quedar molt espectaculars alguns digi-packs, però al cap de 50 cops que l'has obert, l'invent ja s'està tornant lleig -segons on els tinguis, més-, a part que alguns costa lo seu de tornar a desar bé. Molts discs nous tenen contingut extra només en aquesta edició. Si no es per a regalar a algú que se l'escoltarà 2 cops, no paga la pena.
• RES de bonus tracks en el mateix disc: si volen donar contingut addicional perfecte, però que no em modifiquin un àlbum que va ser concebut d'aquella manera. Un disc a part no es tant costós. Després d'un disc que m'encanta, no em reconforta sentir les mateixes cançons en directe, o preses d'estudi que se senten fatal. No, no i no!!
• Volum normalitzat: els discs antics, que venien dels vinils sonen molt fluix, mal equalitzats etc., entesos. Però avui en dia ja hi hauria d'haver un estandar i que tots sonessin al mateix volum, ja li pujaré o baixaré si m'interessa.
• Més enllà del plàstic -digital- : tant que ens insisteixen amb que al comprar un cd/peli/videojoc/etc. no fem més que comprar el dret a gaudir-ne -no ens el volen deixar compartir ni transformar ni..-, haurien de facilitar la vida als qui segueixen pagant per la música. És molt fàcil posar en el CD el propi disc en mp3, o algun enllaç a l'iTunes o similar per no tenir que recórrer a altres mitjans per tenir la música per la que hem pagat.

Si voleu saber el què podeu treure pels vostres CDs, a Amazon hi ha el preu al que cotitzen de 2a ma -dels meus, sense edicions rares, no en trobo que passin dels 5,5$-. Per tallers també un en podríeu desprendre a packs, espero que no.

PD: Espero que mantinguin els CDs dels cotxes per molts anys, segur que alguns van pensant a liquidar-los per usbs..

The 4th Eye ('cos we already have a 3rd)

Aquesta entrada és una mica gratuïta i potser te un toc de pataleta i tot..

Al 2005 com a PFC -projecte final de carrera-, anava a fer una implementació de RA -realitat augmentada- sobre un HMD que tenia el nom del títol. El cas es que ahir els de Google van treure aquest vídeo:

M'ha sorprès per lo poc ambiciós que és sent un vídeo conceptual. Al marge de la integració amb els serveis de google i l'avís de que el metro no funciona -que ho hauria de fer abans de sortir de casa, ja que és un trajecte rutinari- la resta és molt trivial.

El que jo plantejava son dos projectes diferents que comparteixen una camara que "llegeix" l'entorn via OCR -tècnica que permet convertir les lletres d'una imatge en "lletres" entendibles per programes-.

• Les ulleres llegeixen el que tens davant, ho tradueixen i et generen una imatge superposada de l'original traduït. P.ex. enlloc de veure "ausgang" a Munich veuries "sortida", o en una carta veuries "arròs" enlloc de 米.
• Una persona cega es guiarà pel que capta la càmera de 360º que va escanejant constantment l'entorn. Si busca "floristeria" i arriba a un encreuament i a l'esquerra hi ha el cartell, escoltarà la paraula "floristeria"  per uns auriculars 3D senyalant-li on és. O simplement a mida que va caminant va escoltant què hi ha al voltant -dins uns paràmetres-, com si fos un radar.

Ambdues servirien per completar algun tipus de BD de comerços o "coses" si portés GPS, respectant la privacitat, clar.

Ja m'he quedat més a gust explicant-ho i de pas els ho he fet arribar a Google. Espero que algun dia s'implementi, però no pretenc que sigui per aquesta entrada eh .-)

millores en la comoditat dels cotxes

M'he deixat, i em deixo moltes més hores de les que voldria al volant. Fa molt que tinc aquesta llista feta, i veient que el primer ja ha estat implementat, faig pública la resta d'items:

• que els retrovisors es pleguin al sortir del cotxe.
• botó a les claus a distancia que avanci la climatització. A l'hivern encengui la calefacció, a l'estiu baixi finestres i posi l'aire condicionat. Potser caldria ampliar el radi, o caminar més a poc a poc cap al cotxe  .-)
• que el reproductor de música tingui mode "quan acabi aquesta cançó, stop". Fa mal deixar una cançó a mitges.
• integrar els mandos (claus) dels parking amb els cotxes, poder programar la meva clau i que s'obri la porta al arribar. Em costa creure que no existeixi encara.
• integrar l'embrague al canvi de marxes. Les dues coses s'utilitzen conjuntament, una no te sentit sense l'altra, no seran la mateixa doncs? m'agradaria tenir un control analògic en el canvi des d'on poder embragar, i ja de pas deixar el peu esquerre en aquell lloc tant còmode descansant.

com a exemple serveix

• realitat augmentada. Ja s'hi està treballant, no ens emocionem i fem-ho bé quan es pugui. 
• que les llums de fre reflecteixin la intensitat amb que s'està frenant. No es el mateix donar un toc al fre, que fer una frenada brusca, però les llums ho marquen igual. Podrien ser llums amb certa progressivitat, potser implementades amb leds en que s'il·luminarien tots al màxim al prémer a fons, i lleugerament al frenar suaument, aquí també es podria jugar amb l'estètica.

Consells gratuïts per a éssers benestants

Costa tenir present que només pel fet de poder estar llegit això som immensament afortunats. 

Per casualitats de la pre-vida, segurament tindrem gent al nostre voltant que ens donarà suport, viurem més enllà dels 30/40/50 anys, tindrem les nostres necessitats fisiològiques més o menys cobertes, ens valdrem per nosaltres mateixos per molt temps i podrem escollir unes quantes vegades què fer amb la nostra vida.

Ja que tenim aquesta sort, cal respectar-la i retre-li tribut!

• treballar els bons hàbits, els vicis s'agafen molt ràpid, però els bons hàbits son els que marquen la diferencia a llarg termini.
• no malbaratar energia, conduir amb marxes llargues, tirar de manta abans que calefacció o de gazpacho abans que aire condicionat.
• reservar-se temps per un mateix i veure una bona pel·licula (arxiu fest. Cannes, Ghibli etc.) o anar a la muntanya perquè passegi el cap.
• ingerir el que gastarem i gastar el que ingerim, acumular stocks no compensa avui en dia.
• fer les coses el millor que puguem, la satisfacció d'una bona feina es molt gratificant i ens fa respectar-nos. Tot es fruit de l'esforç, i el que ve sense ell, es difícil que es mantingui. Si es te la sort que t'ho reconeguin ja és el màxim.
• regalar-se, o regalar, un bon tiberi, ja siguin albergínies, sushi o mel i mató. Arremangar-se i fer-lo és millor encara.
• hi ha altres formes de sentir-se millor que l'adquisició de bens materials.
• no participar en el que no s'enten o es comparteix, no sempre és tant trivial això.
• aprofitar totes les oportunitats, quan la resposta a un estimul intern és que "fa pal" posar-s'hi a l'instant. Deixar-les passar és un luxe massa car.
• agraïr tot el que podem fer més enllà de sobreviure.
• posar-se un disc a prou volum i flipar-se per tota la casa.
• procurar ser bo, no de cara a la galeria, de debò.

moments que sobretot apreciem quan ja no els tenim

La influència dels prestadors a Europa i propostes per a millorar el projecte

Tinc la sensació que des de l'exterior -Xina p.ex-, Europa te una imatge més propera a un museu de dinosaures en procés d'extinció, que no pas de model a seguir basat en la justícia, la prosperitat duradora i la sostenibilitat del que m'agradaria formar part.

És la primera entrada en que tracto temes d'actualitat, però és que em sulfuru fent d'espectador no-privilegiat d'aquesta obra barata -de produir-, però cara de viure. Fa molt que intento treure els Fx i entendre els fets, però és que últimament se m'ha trencat la lògica -i potser és que ha passat així en la realitat-.

1. Precuela que dura molts anys [...].
2. El BCE compra en secret 480.000.000.000€  bons i d'actius tòxics de bancs, -anticipant els 440.000.000.000 € del fons de rescat europeu vigent pel 2013?no, aquest son extres- i a sobre ho ha de fer en mercats secundaris per coses dels seus estatuts -que no acaba complint-.
3. Trichet és substituït per Draghi -ex Goldman Sachs i uns dels responsables directes que Grècia falsegés les seves comptes per entrar en la UE-. Només entrar, rebaixa del 0,25% als tipus d'interès de benvinguda, per animar la festa, entesos, correcte, deixem-ho en 1,25%.
4. Passen uns dies, i una altra rebaixa, el caler a 1%, aquesta vegada per donar la benvinguda al Tresorer dels EEUU que venia en breu.
5. Regala 500.000.000.000€ al 1% per a la banca a tornar en 3 anys per a que arribi el crèdit a l'economia real -tragicòmica afirmació-. És a dir sanejar bancs amics i fer carry trade amb deute sobirà, o pitjor, ..pocs € arribaran a cap oficina, i menys a cap empresa o llar.
6. Un tal Visco del consell del BCE, com a regal de Nadal, diu que segons com, encara poden baixar més els tipus.
7. La història continua, i em desespero més encara.. 

La interpretació que feia de com anava això fins ara, era que Europa estava construint-se una imatge de serietat, estabilitat, de pocs canvis per fer-se previsible i segura de cara als inversors. Que l'euro es desfés contribuiria a mantenir hegemonia del dòlar com a mitjà de canvi, beneficiant als EEUU, que paguen els seus deutes i apuntalen la seva balança comercial fent dòlars nous del no res i empobrint la resta del mon i als seus ciutadans.

 Europa en mans del nou Moloch -"els mercats"- 

Doncs sembla que els de sempre, estan aconseguint contaminar-nos amb les pràctiques que a la FED ja son marca de la casa -o piràmide, ponzi-, interès virtualment 0%, diner gratuït, i diluir el deute donant-li a la maquineta.

• Porten 3 anys en que han regalat secretament $ 16.000.000.000.000 a amics de la FED -25% del PIB planetari (!)-.
• Fent estèrils QE1 i QE2 -imprimir $ 300.000.000.000 i $ 700.000.000.000 del no res-. Estèrils només per a la ciutadania, les borses, que no haurien d'importar a ningú que no fos accionista, van inflar-se, i aquests calers es van ajuntant amb la resta per seguir especulant amb matèries primeres -i aflorant primaveres àrabs?-.
• Permetent que hi hagi 12 cops el PIB mundial fora del balanç dels bancs jugant sobre les taules del casino dels CDS -aposta mínima real 10.000.000€- i demés. Si això acaba en l'economia real, tots pobres, ara no creen inflació perquè no es mouen, però l'amenaça és molt real.

El que ha de fer Europa, segons el meu parer (l'ordre no importa):

• Qui ho fa malament ha de ser castigat. En el cas espanyol el president del banc d'Espanya ha estat nefast, essent ell el principal responsable -i després va donant lliçons-. Hi ha molt bons professionals i gent amb vocació. Acomiadament procedent, i judici a qui calgui, molts han fallat en les seves funcions, i ningú és imprescindible. Coses com l'indult al conseller delegat del Santander, no son un bon exemple.
• Prou dumping fiscal i homogenització de legislacions. El fet que Irlanda cobri un 12'5% d'impost de societats i Espanya un 30%, o que la tributació per als accionistes sigui més favorable a Holanda que a Espanya -d'entre molts exemples- és fer-nos trampes a nosaltres mateixos.
• El Regne Unit si no vol ser part del projecte, fora. Sempre han estat un satèl·lit troll dels EEUU, i no aporten més que negativitat. La seva economia està podrida i el fet que la seva principal "industria" sigui la financera ja diu molt. 
• Les normes son per a tots. Això inclou també a Alemanya, que per exemple es va passar amb el dèficit en el seu dia i no va passar res.
• Pressionar al màxim per a que s'acabin els diferents paradisos fiscals. Amb el joc de la doble imposició i demés les trans-nacionals no paguen els impostos que si paguen d'altres.
• Taxa tobin. Penalitzar als moviments de capital no productiu -de la "industria" financera-.  Van prohibir a Alemanya la venta al descobert i els CDS i el Deustche bank va seguir jugant a Londres, cal fer-ho "bé".
• Polítiques anti-cícliques reals. Aquest egoisme extrem del més, i més, i encara més a qualsevol preu no és sostenible. Ser austers és una virtut. 
• Competència en igualtat de condicions. No es pot competir amb països que produeixen per mètodes  altament contaminants, que no controlen els residus, que tenen uns drets laborals inexistents etc. No hem de donar suport a aquest model de mon. Les externalitats que no es contemplen en origen, les hem d'aplicar a la importació per tal que els qui produeixen amb paràmetres europeus ho puguin fer en igualtat de condicions i perquè algun dia aquests exportadors facin seus els nostres estandars de respecte o els millorin. És proteccionisme, sí.

També voldria que als mercats de matèries primeres o energies només hi poguessin accedir els qui hi tenen interessos productius reals, i no els qui volen "desar-hi" diners, això ja es tant difícil que no ho poso a la llista, però la resta crec que s'ha d'aconseguir. 

Quan tot rutlli, i siguem un col·lectiu real, llavors si podran entrar els euro-bons, ara no son cap solució, tot i que si alleujarien alguns mals, temporalment.

Em nego a creure que tot estigui acabat, però la corda està molt tensada. Les inèrcies son molt difícils de corregir, i potser aquesta situació ajudarà a fer-ho. A Europa li diran que és el vell continent, però no estem decrèpits, hi ha gent amb empenta i fent les coses bé, amb esforç sincer ens en podem sortir.

Poden les ànimes sobreviure a l'entropia?

En el futur, -que és allò que ve abans de l'autèntic futur, i així recursivament- els nadons també ploren, alguns però d'una manera diferent. Diuen que algunes llevadores poden captar la subtilesa dels plors, però en una societat tan avançada com la nostra, com per un simple indici condemnarem a l'ésser carent d'ànima? i més comptant amb la brutal arbitrarietat de la realitat.

La premissa bàsica a la que ens podem aferrar per a creure en l'eternitat, és que per al que no hi ha fi, no hi ha inici. Potser per això hem cregut sempre en l'inici de l'Univers, perquè el seu final és veu cert. I de la mateixa manera a l'inrevés, el que no te inici, no te fi. 

Essent doncs les ànimes eternes, i seguint aquest axioma, entre d'altres destins perversos, estan condemnades a ser constants en nombre. El problema ve quan la biologia sobrepassa el límit de l'hipotètic disseny caòtic sobre el que ha anat funcionant el nostre sistema evolutiu.

Però aquesta no és una qüestió vàcua per a individus de lliure pensament -i normalment també lliures d'obligacions-, aquesta és la situació en que ara ens trobem. Una situació d'autèntica pandèmia, en que cada naixament destil·la un dramatisme desconegut fins ara en la història de la deconstrucció i posterior re-construcció de la raça humana.

Com de costum, el nivell de dramatisme el posa la perspectiva des d'on es mira, cosa que acostuma a ser un eufemisme proporcional a la distància a la que vivim el drama en qüestió.

• per a alguns és un estímul per insistir en l'oxímoron que és el creixement continu -tot i que fins ara la tecnologia ha jugat sempre en la seva contra- i desincentivar el creixement demogràfic, posant un topall de facte semblant al que va existir a la terra, el planeta originari, en el seu moment.
• en moltes cultures arreu, han sorgit diferents mètodes discriminatoris -paràmetres dels fetus, proporcions en l'iris, freqüencies dels brams..- la majoria derivant en abortaments il·legítimament penats i no perseguits o en abandonaments, propiciant diferents tipus de comunitats allunyades de les ciutats-estat.
• fins i tot certs grups han arribat a dir que és el concepte de les ànimes que és erroni i es tracta d'algun altre tipus de succés.
• i encara més salvatges han estat els que han entès que la lliçò era que alguns mesos abans de finalitzar un embaràs calia augmentar la població d'ànimes per assegurar una descendència sana, alliberant-les de les seves obligacions corporees actuals.
• per a aquest últims, i tants d'altres en estat fecund, els suicidis o el accidents ja eren menys tràjics, alguns els consideraven fins i tot actes de generositat còsmica.

Com en cap altra epidèmia anterior, aquesta crisi és veritablement universal i potser fins i tot l'únic nexe comú a tota la existència. No distingeix ètnia, classe social, adaptacions genètiques o diferencies geogràfiques. En cap de les grans catàstrofes que s'estudien, des de la desaparició dels dinosaures -pestes, malàries, crisis econòmiques, irradiacions de les atmosferes etc.- hi ha hagut una democratització tant equitativament distribuïda.

La idea que Sòcrates/Plató* expliquen a través del mite d'Er per a entendre el funcionament del cicle de les ànimes, és que en algun món o dimensió paral·lels, hi ha un ramat d'ànimes, amb personalitat, a les que se'ls hi van oferint diferents vides a mida que es generen noves oportunitats -naixements- i dins del possible, van escollint -és per això que quasi tothom accepta el seu origen i se sent orgullós del que aconsegueix?-.
Pels comportaments que s'estan registrant, sembla que podria ser una forma de funcionar vàlida, afegint-hi que no tenen la capacitat de no-escollir, i d'alguna manera el cicle de reencarnacions és incesable. 

Si a això hi afegim algunes consideracions dels clàssics com que els qui es sotmeten al vici i viuen en el desequilibri al marge de la seva veu interior, el seu daimon no els podrà guiar l'ànima al punt de partida, o que excepcionalment, quan s'arriba a l'equilibri més virtuós i il·luminat, l'ànima queda alliberada, no fem més que agreujar el problema. 

El fet que una part important de població sigui la de les colònies, i la proliferació d'unitats de subsistència autònomes no ajuda a poder treure conclusions empíriques globals al respecte.

[...]

És a partir del primer mes quan es comença a percebre la presència d'ànima, en alguns casos es permet arribar fins als cinquanta, però aquest període de gracia és més un exercici d'empatia per a permetre que l'esperança doni pas a la realitat que a un bon ús de la tècnica estadística. És llavors quan es comença a parlar de nens "complets" i nens "absents".

A aquestes pobres criatures humanes -n'hi ha que fan aquí la discriminació entre "humà" i "persona humana"-,  d'alguna manera, se'ls beneeix d'una comprensió que mai abans s'havia mostrat envers a cap altre col·lectiu. Universalment s'entén que no es culpa d'aquests individus la seva fatalitat. Desperten cert instint amagat en el nostre ADN, molt més enllà de la llàstima, i pocs estan disposats a prendre el paper de segon butxí o de còmplice. És per això que és comú en la majoria de colònies que se'ls deixi créixer i finalment se'l porta a l'exterior -prèvia esterilització-, on fan la seva vida com qualsevol altra raça, doncs això és el que esdevenen.

[...]
[...]

Un nen absent, de tres anys naturals -en la mètrica clàssica de l'edat-, després de sobreviure un temps indeterminat amb els de la seva espècie, eventualment és acollit per un educador que va decidir sortir del sistema -o ho va decidir en el precís instant en que d'altres havien decidit que havia de fer-ho-.

Aquest nen creix, i escriu això. Aquest nen era Jo, i encara ho soc.

M'ha vingut una ànima en algun moment? He construït Jo mateix la meva pròpia ànima? o sóc Jo exclusivament la meva ànima? És Déu ara dins meu o he estat Jo el meu propi Déu i he d'adorar el que he fet i el potencial d'esdevenir que hi ha en l'Univers i en mi mateix?


*16/02/2014 originalment creia que era de la Comèdia de Dante. N'he llegit una de les adaptacions que existeixen i no en diu res, de fet ni les considera un cicle. Resulta que és de l'últim volum de "La República".

Millorar la gestió pública amb el coneixement analític del conjunt

L'equilibri és un dels millors mitjans per acostar-se a la virtut. Per definició, és entremig de la mancança i l'excés  Aquests extrems son totalment indeterminats, és per això que se solen relativitzar amb l'entorn.

La gestió pública te la particularitat que el gestor fa ús de bens reals aliens, -son de la població- i dels seus possibles rendiments futurs -la garantia del deute son els futurs impostos a pagar pels ciutadans-. Aquests ciutadans prenen forçosament un paper semblant al d'accionistes i han de tenir el dret a la informació i poder de decisió real. Actualment sol passar com en les empreses, que un petit grup d'inversors tenen el poder de decisió presenten la informació sota els seus criteris -els "mínims" legals només son això, mínims-.

És per això que considero bàsica l'existència d'una eina de control que contingui tota la informació ben estructurada, amb criteris raonables i d'accés públic. El que jo voldria tenir, és un "full" on surtin:

1. Tots els ingressos i procedència. IAEs, IBIs, taxes vàries, sancions -aïllant fets extraordinaris p.ex.ventes, ajuts especials..-.
2. Totes les despeses i distribució. Despeses de tots els departaments -separant personal i bens-, empreses subcontractades etc. tot en detall -nombre d'efectius, jerarquies, funcions etc.-.
3. Que totes les dades estiguin en valor absolut i també normalitzades per nombre d'habitants i distribució d'aquests geogràficament. Segur que hi ha més paràmetres a tenir en compte -distribució de la riquesa, PIB de l'àrea geogràfica, nivells d'immigració etc.-.
4. A partir del punt 3, establir diferents categories, no es pot comparar un poble de muntanya amb una capital d'estat.

El que voldria es poder comparar fàcil i estadísticament TOTES les dades econòmiques i qualitatives detallades d'un conjunt de nuclis de població i a partir d'això millorar la racionalització dels recursos.

Algunes paraules no aleatòries

Penombra, Becaina, Rosada, Melic, Panxa, Aixella, Pessic.

Copsar, Caliu, Lliscar, Gaudir, Encís, Viscut, Eixerit i Nat.

Matinada, Nit, Gírgoles, Crit, Filigranes, Lluentor, Flaire, Ressopó.

Alba, Volva, Patir, Esmunyir, Mugró, Cigró, Cruspir, Fluir.

Miríades, Flux, Xiuxiueig, Benvolgut, Aixopluc, Submergit i Feixuc.

Ventre, Intestins, Pentinar, Endins, Trenar, Tornar, Romandre, Crescut. 

Esgarrinxada. Petó. Esdevenir.

Els videojocs son art.

Sempre m'ha sabut greu el menyspreu que hi ha envers als videojocs, se també que ja fa temps que això va canviant. Com a annexe a les "sis formes d'art clàssiques" s'han anat acceptant el cinema, la fotografia, les instal·lacions -artístiques-, etc. Els avenços tecnològics permeten ampliar els ingredients a l'hora de crear, a mida que arriben a algunes ments inquietes, aquestes, els inetgren en les seves "paletes". Potser algun dia, quan funcionin els enllaços neuronals hi haurà una forma d'art que crearà sensacions que encara ni imaginem..

El videojocs, com tots els tipus d'art s'han anat beneficiant dels avenços tècnics, i a mida que això ha anat succeint els individus creadors han tingut més possibilitats d'expressar-se, ajudant així als individus observadors -en aquest cas interactuadors també- a veure el producte com una obra.

pintura rupestre vs tennis for two

Una part de l'evolució dels videojocs, els gràfics, te paralel·lismes amb la de la pintura, més pigmentació -CGA, SVGA-, noves prespectives -isometric, 1era persona, 3D-, diferents utensilis per pintar -sprites, textures, imatges reals, 3D- diferents usos de la llum -shaders, ray-tracing-, noves tel·les -tv, mòbils, mon real-, combinació de tècniques -3D sobre 2D, frameworks, captura de moviment-. I l'altra part, la interacció millorant la qualitat de la comunicació del joc al jugador/a* creant el comandament, l'ergonomia, i afegint cada cop més complexitat per a fer-lo més simple, moviment del comandament, moviment del propi jugador, l'entorn del jugador, altres jugadors etc.

Veig als videojocs com un meta-art que engloba tots els tipus d'art, la narrativa, la interacció, els trencaclosques, el perfeccionament, la poesia, l'evolució, el cinema, la transmissió de sensacions, la col·lectivitat...

És un art que sense pretendre ser-ho s'hi converteix -com pugui passar amb disseny industrial, material documental, cal·ligrafia, construccions, publicitat, gastronomia, etc.-. I tampoc em disgusta que sigui un producte en una industria, que és la part que el pot distanciar més de la acceptació generalitzada d'art, però els dona més vitalitat.

Actualització: des del 29/11/12 el MoMa dedica un espai als videojocs.

A continuació us deixo un top 83 dels jocs que més he disfrutat, de moment:

A-Quake 3 (1999 pc)
A-Alone in the dark (1992 pc)
A-Day of the Tentacle - Sam & Max (1993 pc)
A-Baldurs Gate (1998 pc)
a-Street fighter II (1992 Super nintendo)
a-Heroes II & III (1996 1999 pc)

El sobrecost de fer pais (en plan ciber)

Ja he donat el pas a tenir un domini propi. De moment, començaré amb un .cat. El que m'agradaria es agafar un .es i un .com i fer el blog multi-lingüe -amb el futimer d'entrades/any hauria de ser assequible-, i potser, així, l'avast del que publico es multiplicaria fins a ..n? -resultant en aquestes n visites mensuals-. Poc a poc i bona lletra -blogger no te comic sans?!-.

El que m'ha xocat, és el fet que un .cat és al voltant del triple de car que un .com i un .es -mirat en varis registradors-. Investigant una mica, resulta que el .cat és un tipus de domini especial -gTLD-, com ho son els .info, .biz, etc. tot i que aquests sí tenen els preus comuns.

En el forum de la fundació .cat, -on l'últim missatge te 6 mesos, i en la primera pàgina n'hi ha de 2006 encara..!- algú que sembla entendre'n una mica mostra la poca lógica a nivell de costos de l'elevat preu, i ara en son ja 50k, ~1,25M.d'€ bruts. Jo afegiria que tampoc te lógica a nivell estratègic.

Bé que sapigueu que a partir d'ara l'adreça bona és www.reflexionsital.cat!

Actualització 23-10-2013. Per fi preus normals.