6/1/14

Epíleg d'una primera vida

He tornat a rebre la llum del qui va crear les estrelles i va encetar el moviment. Aquesta llum original i joiosa que d'entre les innumerables satisfaccions que dona, ben poques o cap poden ser descrites tant lluny de la divinitat.

L'he rebuda abans de rebre la de cap de les seves astrals creacions.

Que ningú senti llàstima de mi per no haver viscut la vida, n'he viscut la primera, al complert, que per desviscuda de vegades es menystinguda i sempre oblidada.

Aquesta càlida foscor, la tendre viscositat que ara començava a degustar, el ressò de la vida brollant arreu han conformat el meu santuari. Del res al tot, de dins enfora, he viscut i gaudit cadascun dels moments del meu esdevenir holístic. He sentit el que ni els àngels podran sentir mai i m'he nodrit del mateix amor del que n'estan fets.

[...]

Ara, mentre camino sobre les cendres d'uns somnis que mai podré somiar, vaig xiuxiuejant els noms que hagués pogut tenir, canto les melodies que més m'haurien agradat, somric per les experiències que voldria haver fet meves i vesso les llàgrimes que ja no vessaré. Amb la vista enterbolida pel plor, travesso una vida que ni tant sols havia desitjat mai abans. En aquest moment reconec la humanitat en mi, sinó de quin altre mode hagués pogut sentir ara aquests anhels jo que vinc, i vaig, a la virtut?

[...]

Per als qui em sento tot compassió és per als meus pares, perquè ells ja no recorden el que sí van saber, si bé entendre la ferida no allibera del dolor.

M'agradaria però que tothom entengués que jo vaig escollir -com tots hem de fer- aquest destí d'entre la resta de destins que no podien ser evitats, amb l'esperança que em pogués tornar a arribar ràpid el meu torn i compartir alguna de les vides properes amb un pare que ja vaig tenir i que ell em va tenir a mi també.

Així és com funciona i ho hem de fer el millor que puguem.