Mens sana in non corpore

Aquesta entrada ve provocada per un possible projecte en el que hi participaré.

Potser el preu -més car- que s'ha de pagar quan som éssers èters i volem -o ens cal, o etc..- fer uns cicles humans és el fet de tenir que entaforar-nos unes feixugues malles de carn, inflades amb tot tipus de líquids -com els filets barats que treuen bombolles al cuinar-los-. I no només això, se'ns dota d'uns instints que ens condicionen la voluntat i se'ns priva dels nostres coneixements previs -aquest tema per un altre dia-.

Totes aquestes condicions son ben bé dignes d'una perversió inhumana, segurament divina.

I és que crear un vincle de simbiosi entre l'entitat original, l'anima, la que aporta el potencial i la singularitat, amb un cos que ni tan sols és autònom ha de sortir per força d'una ment recargolada.

Se'ns empresona en un cos d'estructura inamovible i preconcebuda -herència-, a la que li hem de fer nosaltres mateixos el manteniment, i com a acte de bondat sense precedents se'ns permet acondicionar algunes de les seves cel·les, això sí, sense pretendre escollir res fora del catàleg d'ikea-humà, sota pena d'imprevisibles efectes secundaris.

És normal, veient-ho així que gran part dels esforços es dediquin a que, un cop escapem d'aquest cos, no tinguem que tornar-hi -per bé-, segurament deu ser part del divertimento. Realment te que entretindre molt a les teixidores -o qui sigui- contemplar com ens auto-imposem diverses regles a través de les religions o conviccions socials vàries en aquest sentit -així qui necessita culebrons no?-.

La sinòpsi d'aquest proj. és un individu que esdevé conscient de que és el seu cos la fortalesa que el priva de contemplar la llum de l'autentica llibertat, i decideix devilitar tot el possible aquesta fortalesa -fins on ell ha comprovat, si la destrueix, "ell" també és destruït- a través de la tortura física -la tortura mental no l'ha abandonat des de que va fer les reflexions oportunes-. Preten obrir-hi una escletxa a través de la qual sentir la calor de l'autèntica existència i ni tan sols ell sap què més.